1. Introducció
El treball que oferim a continuació és un estudi sobre les precipitacions. Concretament hem analitzat com es distribueixen, de forma estimativa, les mitjanes anuals de la precipitació a Andorra. Abans, però, d’entrar en aquesta anàlisi, hem volgut fer algunes consideracions generals entorn del clima andorrà i pirinenc.
2. El clima d’Andorra. Generalitats
La climatologia moderna ha demostrat l’existència d’un fort lligam entre la circulació general de les capes altes i mitjanes troposfèriques i els fenòmens meteorològics de la superfície, els quals, sovint, venen dirigits pel flux d’aire superior i en depenen (López Gómez, 1986). Consegüentment, tota consideració de la dinàmica atmosfèrica d’un lloc ha de tenir en compte el que succeeix a uns cinc quilòmetres o més d’altitud.
La latitud a la qual es troba Andorra, i el Pirineu en un sentit més ampli, fa que aquest sector geogràfic quedi emmarcat, climàticament parlant, dins el domini dels vents predominants de l’oest de la zona temperada planetària (westerlies) de l’hemisferi boreal, però ja en la seva faixa meridional, molt en contacte amb les altes pressions subtropicals, que, de forma intermitent i sobretot durant l’estiu, exerceixen la seva acció damunt l’àmbit pirinenc. A més, la situació de la serralada a la part occidental del continent europeu, prop de l’Atlàntic, contribueix també a definir els patrons sinòptics que es donen damunt l’istme ibèric. Aquests patrons venen determinats, bàsicament, pel desplaçament estacional en latitud i les successives fases ondulatòries del corrent de l’oest de les capes altes i, enllaçant amb això, per l’alternança de masses d’aire de diferent signe, el front polar i els centres d’acció de l’Atlàntic, que es mouen cap al nord a l’estiu i cap al sud a l’hivern (López Gómez, 1986).
Cal tenir en compte igualment un altre factor addicional com és la presència de la mar Mediterrània a llevant de l’espai peninsular ibèric. Aquest mar es troba a l’origen d’una sèrie d’estats higromètrics, atmosfèrics i sinòptics molt particulars que amb certa freqüència, i sovint en el tram més oriental de les terres pirinenques, condicionen les característiques del temps al Pirineu.
Quan el corrent superior de l’oest s’estén aproximadament en el sentit dels paral·lels i és molt ràpid (alt índex de circulació zonal), el Pirineu és afectat per fortes adveccions d’aire atlàntic que, després d’un llarg recorregut per l’oceà, temperen els valors tèrmics (Raso, 1991). Aquesta situació, però, només es dona en aquells casos en què el flux de l’oest passa per latituds coincidents o properes al Pirineu. Quan el corrent es contreu i ocupa latituds superiors, les valls pirinenques són abraçades per les altes pressions subtropicals, que produeixen un temps estable i temperatures força càlides segons l’època de l’any.
La circulació zonal no dura permanentment, i el corrent superior de l’oest acaba per ondular-se i perdre intensitat. L’afebliment del règim zonal es produeix bé per una inestabilització del flux mateix en assolir massa velocitat, bé per la pressió d’aire fred, pel nord, o d’aire càlid, pel sud. A mesura que el corrent descriu ondulacions cada cop més marcades té lloc una migració, cap al nord, d’àrees anticiclòniques càlides i, cap al sud, d’àrees ciclòniques fredes. Tard o d’hora acaba per assolir-se el règim que hom anomena de circulació lenta o cel·lular. Quan això succeeix, el corrent de l’oest dibuixa meandres de gran amplitud, i és aleshores quan es donen sobre Andorra els tipus de temps més característics, amb la successió o alternança, més o menys ràpida, de les fases ciclònica i anticiclònica pròpies d’aquestes ondulacions, o bé l’establiment per a un període d’una o dues setmanes d’una situació de bloqueig (Raso, 1991).
A més, però, dels mecanismes de gran abast com la circulació general atmosfèrica, una descripció climàtica de l’àmbit andorrà ha de tenir en compte també un altre grup de factors relacionats amb la presència de relleu. Aquests factors vinculats al relleu són múltiples i actuen de forma molt complexa. Enumerar-los detalladament aquí seria, per tant, massa llarg. Tot i així, podem assenyalar-ne almenys tres de fonamentals: 1) el paper del relleu com a agreujant del dinamisme atmosfèric i la seva incidència respecte a les masses d’aire dominants segons quina sigui l’orientació de les valls; 2) el gradient altitudinal, i 3) l’exposició solar.
En relació amb el primer, és prou conegut que el relleu afavoreix el disparament vertical de les masses d’aire que hi incideixen i els processos de condensació. Les àrees muntanyoses obertes als fluxos d’aire marítim constitueixen llocs particularment propicis perquè s’hi produeixin precipitacions destacades. Això és el que succeeix, pel que fa al Pirineu, a les valls dels sectors atlàntic i occidental de la serralada, les quals resten ben exposades a les masses d’aire humides del nord-oest i de l’oest. En el cas d’Andorra, però, la localització de la major part d’aquest territori en el vessant sud del tram central-oriental pirenaic, així, relativament a l’abric tant dels vents atlàntics com dels mediterranis, fa que les pertorbacions que venen d’un mar i de l’altre s’hi vegin debilitades. En conseqüència, el Principat, i concretament els seus fons de vall, registren unes precipitacions palesament inferiors a les de sectors del voltant situats a sobrevent dels fluxos humits.
L’altitud constitueix, igualment, un factor climàtic decisiu. Recordem que Andorra té una altitud mitjana que s’apropa als 2.000 metres. Aquest fet, de per si ja prou categòric, permet afirmar que ens trobem en un país alt i, en molts sectors, fred. Tal com testimonien els registres, per damunt dels 1.100 metres la temperatura mitjana anual no supera els 10 ºC (Escaldes, a 1.140 metres, registra 9,6 ºC). Si tenim en compte que el gradient vertical mitjà de la temperatura és d’uns 0,65 ºC per cada 100 metres de desnivell, arribarem a concloure que en els sectors del Principat per sobre dels 2.600 metres la mitjana anual de la temperatura s’atansa o fins i tot és una mica inferior als 0 ºC. Es dona un fort desnivell altitudinal, de prop de 2.110 metres entre el punt més baix i el punt més alt del país, que s’ha de traduir forçosament en uns contrastos de temperatura molt acusats d’unes cotes a d’altres. El factor altitud determina, doncs, a través de les diferències tèrmiques, l’existència d’un mosaic molt variat de microclimes.
A l’últim, l’exposició solar defineix fortes diferències, d’ordre topoclimàtic, entre els vessants orientats cap a migjorn, o solells, i els vessants que miren al nord, anomenats també obacs. Els primers es beneficien de més intensitat de la radiació solar i enregistren unes temperatures mitjanes més altes que els segons.
3. Metodologia
Per elaborar el nostre estudi, hem pogut disposar de les dades corresponents a catorze punts. La taula 1 és una llista d’aquests punts amb l’altitud a què es troben i la seva mitjana anual de precipitació. La quantitat de punts disponibles i la seva repartició espacial permeten cobrir, d’acord amb l’escala d’anàlisi emprada, els objectius que ens havíem plantejat al començament. Potser hi trobem a faltar una cobertura en alguns sectors, com les valls de Pal i Arinsal, a la part oest del país, o les terres de la porció sud-oriental. En aquests indrets, el traçat de les isohietes –línies que uneixen punts amb una precipitació idèntica– es fa més difícil i ens obliga a extrapolar, dificultats tanmateix que no són obstacle per pensar que el mapa obtingut és força significatiu i representatiu de la distribució dels valors mitjans.
Per a les estacions meteorològiques de Ransol, Engolasters i la central hidroelèctrica, s’ha pogut disposar de sèries de dades superiors als quaranta anys (FHASA i FEDA). Per tant, en aquests casos, la significació climàtica dels valors mitjans obtinguts queda fora de dubte. Per a d’altres estacions com Soldeu i Sant Julià de Lòria, només disposàvem de sèries de dades molt curtes (Llobet, vegeu la bibliografia). Això ens ha obligat a fer estimacions a partir de rectes de regressió, prenent com a referència les dades de l’observatori de la central hidroelèctrica. D’aquesta manera hem pogut obtenir unes mitjanes més representatives. En el cas de l’estació d’Anyós, solament disposàvem de la mitjana de vuit anys d’observacions (Llobet). Com que no coneixíem si aquesta mitjana era representativa des del punt de vista climàtic, l’hem comparat amb la mitjana d’una altra estació molt propera, Ordino, que ens subministrava sèries de dades de catorze-quinze anys, extretes de la mateixa font bibliogràfica (Llobet), i com que hem vist que presentava valors semblants, hem considerat a la fi que era mínimament significativa i assumible.
Les mitjanes de precipitació de Juclar, la coma del Forat, Rialb i el Pas de la Casa provenen de sèries de dades de vint-i-dos, vint-i-un, dotze i deu anys, respectivament, subministrades per uns pluviòmetres totalitzadors que van estar en servei durant algun temps en aquests llocs, elevats, del territori andorrà i pirinenc. La mitjana d’Ansalonga correspon a trenta anys d’observacions. A l’últim, en el cas de l’estació meteorològica automàtica del roc de Sant Pere, hem pogut disposar de valors de precipitació del període bàsic 1986-2000.
4. Comentari de les dades
A partir dels valors obtinguts per als catorze punts de recollida de la precipitació, hem elaborat un mapa que il·lustra la distribució a Andorra de les precipitacions mitjanes anuals (figura 1). Amb totes aquestes dades, s’ha pogut arribar a una sèrie de constatacions interessants. En primer lloc, es conclou que la precipitació augmenta amb l’altitud. Això és un fet lògic si tenim en compte que el factor altitudinal afavoreix els processos de refredament de l’aire per ascens i els processos de condensació del vapor d’aigua. Tal vegada, però, és possible que aquest augment no sigui continuat. Pot existir un nivell altitudinal de precipitació màxima, per damunt del qual les precipitacions tendeixen a disminuir, ja que l’aire, massa fred, té menys capacitat de contenir vapor d’aigua i és incapaç de subministrar prou pluja o neu. Si ens atenim a la constatació que els valors mitjans de la precipitació corresponents als pluviòmetres consignats en el nostre estudi per a les valls del Valira s’incrementen fins a altituds considerables (vegeu Juclar), aquest òptim pluviomètric altitudinal se situaria, en tot cas, en cotes molt altes.
La precipitació mitjana anual ateny els 1.200 mil·límetres en els sectors de capçalera de la conca del Valira, i en els llocs més elevats, probablement també els 1.400 mm. Aquesta darrera isohieta –1.400 mm– resseguiria la cadena axial pirinenca d’oest a est i després cap al sud, i a continuació encerclaria alguns relleus de la porció sud-oriental d’Andorra. Presentaria també possiblement dues petites prolongacions. L’una sobre el tram més septentrional de la cadena transversal central (eix muntanyós Serrera-Padern), que, com és sabut, separa la conca del Valira del Nord de la conca del Valira d’Orient. L’altra sobre el massís de Comapedrosa i relleus propers. Entre els sectors de menor precipitació del país, corresponents a la conca baixa del Valira, on es donen valors de 700-800 mm, i els llocs més elevats hi ha unes diferències en la quantitat de precipitació recollida de l’ordre de cinc, sis o fins i tot set centenars de mil·límetres; valor, per tant, destacat si considerem les dimensions reduïdes del territori.
Podem creure que la isohieta dels mil mil·límetres de precipitació mitjana anual mai no descendeix en el cas de les terres andorranes per sota dels 1.400 metres d’altitud. Aquest fet ja dona una idea del caràcter modest de les precipitacions a les parts baixes d’Andorra dins el conjunt pirenaic.
Hi ha, també, un altre aspecte interessant per remarcar: mentre que l’observatori de Ransol, situat al terç nord del país, a 1.640 metres d’altitud, assoleix uns 1.068 mm de precipitació mitjana anual, Engolasters, a la mateixa altitud i conca hidrogràfica (Valira d’Orient) que Ransol però a la meitat meridional d’Andorra, registra una quantitat anual de 880 mm. És a dir, que la precipitació és inferior, a Engolasters, en uns 190 mm. Això pot testimoniar la influència més acusada, a l’observatori de Ransol, dels corrents d’inestabilitat dominants, juntament amb la posició d’aquest observatori en uns nivells altitudinals més òptims de pluviositat, que a la part nord d’Andorra s’assoleixen a menys altitud. La temperatura mitjana és, a Ransol, uns 2,4 ºC inferior a la d’Engolasters. És més favorable a l’agreujament dels fenòmens de condensació. Engolasters correspon, des del punt de vista fitogeogràfic, al domini del pi roig (Pinus sylvestris). Ransol, a un domini més humit i més fred, el del pi negre (Pinus uncinata) amb avet (Abies alba).
La franja muntanyosa septentrional és el sector del país que millor es beneficia, lògicament, dels efectes de les pertorbacions del quart quadrant (oest/nord-oest, nord/nord-oest). A la meitat freda de l’any, aquestes pertorbacions del quart quadrant arriben, amb freqüència, força o molt afeblides a la part baixa d’Andorra, on han perdut gran part de la seva capacitat per produir precipitacions destacades a causa de dos fets bàsics: a) la continentalització soferta pels fluxos d’aire que transiten damunt de les terres molt refredades del Pirineu a l’època freda de l’any; b) el relleu tan compartimentat i enèrgic de les terres andorranes, que suposa un fre addicional a l’avanç d’uns fluxos en procés ràpid d’estabilització a causa del substrat fred.
Juntament amb l’acció del relleu vigorós pirinenc, a l’època estival una font important d’inestabilitat convectiva i tempestuosa al sector del Pirineu oriental i fins i tot a Andorra la constitueix, molt probablement, la massa d’aire mediterrània, càlida i molt humida. La formalització d’aquesta massa mediterrània es troba íntimament associada a aquelles situacions atmosfèriques, típiques de l’estiu, que hom anomena de pantà baromètric, en què l’absència d’adveccions importants i la forta insolació damunt la conca mediterrània es tradueixen en una aportació molt destacada de vapor d’aigua a l’atmosfera (Raso, 1999). La inestabilitat que es pot derivar de la massa d’aire mediterrània resulta especialment acusada quan l’escalfament i la humitat superficials van acompanyats d’una irrupció d’aire fred en capes altes atmosfèriques.
Com succeeix en altres valls del flanc sud pirenaic, els fluxos inestables de component sud tenen un paper important al Pirineu andorrà en la producció de precipitacions destacades, sobretot quan venen reforçats per aire fred en altura. L’altitud i l’exposició favorable d’uns relleus andorrans orientats cap al sud-oest o el sud –les valls del Valira s’obren de manera predominant en aquesta mateixa direcció– expliquen l’efectivitat de les pertorbacions de procedència meridional per ocasionar precipitacions notables. Les línies frontals del quart quadrant (nord-oest) poden generar a l’estiu una forta inestabilitat, principalment quan van associades a una incursió d’aire fred a les capes altes i mitjanes troposfèriques que contrasta amb un escalfament superficial intens. Els fluxos de l’oest, o circulació zonal de l’oest, si van associats a sistemes frontals actius, també poden donar lloc a precipitacions més o menys significatives.
En els sectors de fons de vall, principalment de la meitat meridional d’Andorra, l’activitat convectiva més forta ( caldejament més acusat i efecte de trampolí exercit pel relleu) pot determinar que les precipitacions resultin equiparables, o fins i tot superiors, a les dels replans de vessant.
Això és el que succeeix, probablement, entre la central hidroelèctrica i Engolasters, dues estacions molt properes l’una de l’altra però situades a una altitud diferent. La central hidroelèctrica, emplaçada en un fons de vall a 1.140 metres d’altitud, registra una quantitat anual de 886 mm, que s’equipara a la d’un replà de vessant intermedi com Engolasters (880 mm). Les acusades condicions de continentalitat dels sectors encaixonats de la part baixa d’Andorra atorguen als mecanismes convectius locals un paper clau en l’aparició de quantitats de precipitació comparables a les precipitacions de sectors propers més elevats.
El Pas de la Casa, sector andorrà emplaçat al marge esquerre de la capçalera del riu Arieja, a la façana atlàntica pirinenca, reflecteix, amb més de 1.600 mm de precipitació mitjana anual, una doble realitat: a) l’orientació favorable a les masses d’aire humides de component nord, com succeeix en una vall pròpia del flanc atlàntic dels Pirineus que mira al septentrió; b) la influència destacada a l’indret de l’aire humit mediterrani, ja que la capçalera de l’Arieja apareix en la part més oriental d’Andorra envoltada per relleus importants que agreugen, de manera bastant efectiva, la inestabilitat provinent de la Mediterrània amb fluxos del sud-est i de l’est.
Com ja hem assenyalat, en el fons de vall de la conca del Gran Valira els valors pluviomètrics no ultrapassen el llindar dels 800 mm (Sant Julià de Lòria: 775 mm); fins i tot descendeixen fins a gairebé la isohieta dels 700 mm a la vall central d’Andorra (el roc de Sant Pere: 709 mm). El roc de Sant Pere es troba a més altitud que Sant Julià, però sembla registrar, d’acord amb les estimacions fetes, una precipitació anual menys elevada. En certa manera, podem creure que a la vall central d’Andorra es donen també, tot i que de forma atenuada, els efectes de les anomenades ombres pluviomètriques que caracteritzen moltes zones a sotavent dels obstacles orogràfics. Prop d’Andorra, hi tenim una zona, la fossa de l’Urgellet, on aquest fenomen de les ombres pluviomètriques es manifesta encara amb més força. A la Seu d’Urgell la mitjana anual de la precipitació se situa tan sols al voltant dels 600 mm.
Continuant amb l’anàlisi de les isohietes, assenyalarem també que la precipitació disminueix del sector andorrà del marge esquerre de la capçalera del riu Arieja cap a les valls del Valira. Així, mentre que al Pas de la Casa i al tram de l’alta cadena corresponent al port d’Envalira se superen, com hem dit, els 1.600 mm, a l’altre costat de muntanya, ja en vessant del Valira i a una altitud semblant a la del Pas, la precipitació podria resultar inferior a la d’aquesta última localitat en uns 300 mm. Els contrastos en les quantitats de precipitació recollides, força acusats com veiem d’un vessant a l’altre, es palesen també entre sectors molt propers. Així, per exemple, tan sols cal comparar els valors de la precipitació entre la central hidroelèctrica i el roc de Sant Pere, amb una diferència entre un punt i l’altre de més de 170 mm a favor del primer, o els d’Ordino i Ansalonga, on la diferència és de quasi 100 mm, malgrat la gairebé idèntica altitud a què es troben els dos punts i la seva localització a la mateixa vall. Si les dades proveïdes són correctes, es confirma l’existència de contrastos pluviomètrics destacats en sectors poc distanciats entre si, la qual cosa revelaria la importància dels factors geogràfics locals en determinar àrees amb diferent grau d’exposició i, per tant, diferent pluviositat.
5. Conclusions
Som conscients que el mapa de la precipitació mitjana anual d’Andorra resta encara per completar amb més detall; aquesta és la seva complexitat. Per fer-ho, cal disposar de dades de precipitació en llocs del país on, ara per ara, manquen observacions i registres o bé no hi ha sèries de dades prou llargues, i on, per tant, no es té un coneixement precís de quant plou i neva per terme mitjà. Nosaltres, en aquest treball, ens hem acontentat de donar una primera aproximació a la distribució dels valors mitjans de la precipitació. Tot i el caràcter general de l’estudi, les dades de precipitació considerades permeten concloure, o almenys suggerir, una sèrie de fets prou rellevants:
Increment de la precipitació pel factor altitudinal, almenys fins a un cert nivell o cota; més influència de les pertorbacions atlàntiques del quart quadrant en els sectors septentrionals d’Andorra; valors modestos de precipitació, dins el conjunt pirenaic, a la ribera del Gran Valira, relativament protegida tant dels vents atlàntics com dels mediterranis; en relació amb això, existència d’una certa ombra pluviomètrica a la vall central d’Andorra, i, a l’últim, probable influència més o menys acusada de les pertorbacions que provenen de la Mediterrània en alguns relleus de la porció est i sud-est del Principat.
Pensem que fora atraient elaborar mapes de precipitació per a d’altres valls i àrees del Pirineu fora d’Andorra que puguin ser comparats amb els valors presentats per nosaltres en aquest estudi. Si aquesta tasca es porta a terme, farem un pas endavant per anar revelant, a poc a poc, la realitat climàtica, complexa i variada, d’un àmbit geogràfic summament suggestiu.
Fonts de les dades i bibliografia
- ADELLACH, B. i GANYET, R. (1977). Estadístiques de les Valls d’Andorra. Andorra, M.I. Consell General. Dades dels pluviòmetres totalitzadors de Juclar, de la coma del Forat i de la pleta de Rialp.
- ADELLACH, B. i GANYET, R. (1977). Geografia i diccionari geogràfic de les Valls d’Andorra. Consell General de les Valls d’Andorra.
- ALBENTOSA, L. M. (1989). “El clima”. A: Geografía general de España, volum I: Geografia física. Barcelona: Planeta.
- CAPEL MOLINA, J. J. (1981). Los climas de España. Col·lecció “Ciencias geográficas”, núm. 8. Barcelona: Oikos-tau.
- COMMISSION DES RESEAUX MÉTÉOROLOGIQUES, PYRÉNÉES ORIENTALES. Annales climatologiques. Perpinyà. Dades de precipitació d’Ansalonga del període 1961-1990 i del pluvionivòmetre totalitzador del Pas de la Casa del període bàsic 1963-1974.
- CONSELLERIES I MINISTERIS D’ANDORRA ( AGRICULTURA, COMERÇ I INDÚSTRIA; ECONOMIA; FINANCES, COMERÇ I INDÚSTRIA). Dades de precipitació de l’observatori del roc de Sant Pere del període bàsic 1986-2000.
- FONT TULLOT, I. (1983). Climatología de España y Portugal. Madrid: Instituto Nacional de Meteorología.
- FORCES ELÈCTRIQUES D’ANDORRA (FEDA). Dades de precipitació de Ransol, de la central hidroelèctrica i d’Engolasters.
- KESSLER, J. i CHAMBRAUD, A. (1986). La météo de la France. Tous les climats localité par localité. Éditions J. C. Lattès.
- LLAUGÉ, F. (1986). Iniciación a la Meteorología. Barcelona: Marcombo.
- LLOBET, S. (1986). El medi i la vida a Andorra. Estudi geogràfic (any 1947). “Col·lecció Andorra històrica i literària”, núm. 9. Editorial Promocions Literàries.
- LÓPEZ GÓMEZ, A. (1986). “El clima”. A: Geografía general de España, de Manuel de Terán, L. Solé Sabarís i J. Vilà Valentí, pàg. 139-170. Barcelona: Ariel.
- MARTÍN VIDE, J. (1992). “El clima”. A: Geografia general dels Països Catalans, volum 1: El clima i el relleu, pàg. 1-110. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
- RASO, J. M. (1991). “Clima”. A: Atlas d’Andorra. Coordinador: Antonio Gómez Ortiz. Govern d’Andorra: Conselleria d’Educació, Cultura i Joventut.
- RASO, J. M. (1999). El clima d’Andorra. Col·lecció “Monogràfics de geografia”, núm 5. Govern d’Andorra: Ministeri d’Educació, Joventut i Esports.
- VIERS, G. (1973). Los Pirineos. Col·lecció “¿Qué sé?”, núm. 100, Vilassar de Mar (Barcelona): Oikos-tau.
- VILÀ i VALENTÍ, J. i MARTÍN VIDE, J. “Els trets singulars del clima d’Andorra”. A: Andorra. Anuari socioeconòmic 1997, pàg. 94-114. Banca Privada d’Andorra.
(document creat i pujat a la xarxa l’octubre del 2005 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg