Joan Estrada Mateu (Escaldes-Engordany, 1964) és geògraf i climatòleg de formació i treballa al Govern d’Andorra.
El web meteorològic i climatològic www.pirineuandorra.net el creà ara ja fa més de dues dècades amb la il·lusió i confiança que l’aventura seria molt profitosa per a la societat del Pirineu i Andorra.
Gran part del seu contingut està ara allotjat en aquest espai que la Fundació dedica al clima i al temps meteorològic. Puntualment anirem actualitzant aquest espai amb l’anhel de trobar una via addicional per continuar difonent les qüestions sobre meteorologia i climatologia.
Aquest espai sintonitza amb la filosofia i l’esperit fundacional d’aquesta institució, i esperem que el contingut que s’hi publica pugui aportar noves idees i contribuir d’una manera poderosa al desenvolupament de la ciència meteorològica, de la climatològica i de la geogràfica en general.
Volem que esdevingui una eina molt útil en les múltiples parcel·les de la societat, tant en el camp pedagògic com en el cultural i humà. Aquí el lector trobarà una reflexió sobre els temes relacionats amb la dinàmica meteorològica i climàtica de les àrees de muntanya, amb una atenció especial en el Pirineu i, sobretot, Andorra, però també una exposició de qüestions de caire més teòric o conceptual, necessàries perquè aquest lector pugui adquirir uns coneixements bàsics en les matèries esmentades.
Pocs fenòmens meteorològics són tan astoradors com la gota freda, gota d’aire fred o dana (depressió aïllada en els nivells alts) que, preferentment a la tardor, afecta la part sud-oriental de la península Ibèrica, una de les àrees més critiques de la façana mediterrània espanyola quant a la virulència que pot assolir el fenomen en qüestió.
Una tempesta pot definir-se com una manifestació elèctrica brusca de l’atmosfera caracteritzada per un o diversos llamps, llampecs, trons, acompanyats sovint de xàfecs i, a vegades, de calamarsa, fins i tot de pedra, i de ràfegues fortes o molt fortes de vent i, en la seva fase final, freqüentment, d’un descens sobtat de la temperatura.
Un front pot definir-se com la superfície de discontinuïtat que manté separades dues masses d’aire de característiques higrotèrmiques diferents. Intersecat sobre la superfície terrestre, en un mapa el front apareix com una línia, però es prolonga cap amunt en forma de superfície inclinada, de manera que l’aire fred, més dens i més pesat, se situa al dessota de l’aire càlid més lleuger.
En aquest text exposarem algunes idees que ens ajudaran a entendre el mapa sinòptic d’altura i que ens proporcionaran una coneixement més precís d’algunes situacions que a partir del simple mapa de superfície resulten molt difícils de definir.
Mitjançant una breu correspondència establerta amb Météo Tarbes (Alts Pirineus) a començaments de juny del 2016, vaig poder veure satisfet algun interrogant que tenia sobre la pluviositat d’Aulus-les-Bains i de la vall del Garbet (meitat occidental dels Pirineus de l’Arieja).
L’augment de la massa forestal constitueix un fenomen que s’observa avui dia en la major part de les contrades dels nostres territoris i que està relacionat, sobretot, amb un cessament de la pressió antròpica per reculada, i fins i tot abandonament, de les activitats agropecuàries i tradicionals que en altres èpoques actuaven d’elements constrenyedors del bosc.
Hem dit, en diferents textos de l’apartat Sabíeu que...? Algunes qüestions de meteorologia i climatologia, del web www.pirineuandorra.net, que la fageda és present al vessant nord dels Pirineus, juntament per la presència de boires orogràfiques molt freqüents, per unes precipitacions abundants i regulars.
Per a l’ésser humà tecnològic i digital de les últimes generacions, esdevé bastant fàcil tenir un coneixement del temps meteorològic que cal preveure per a moments venidors.
Vull dedicar aquest document al meu amic l’Esteve Feliu Naudi, persona d’Andorra amant dels Pirineus i de la muntanya en general. Pel que fa als Pirineus, l’Esteve n’ha recorregut i en coneix una gran part.
L’escala de Beaufort és una escala utilitzada per mesurar la força del vent. Ideada per l’almirall britànic Francis Beaufort cap al 1805, es basava en les maniobres que, segons el vent que bufava, havien de fer-se en l’aparell dels vaixells de vela (Llaugé, 1986). Actualment es caracteritza, a la mar, per l’alçada de les onades, i a terra pels efectes sobre elements com fulles, branques, arbres, edificis, etc.
Una vegada descrits els deu gèneres nuvolosos reconeguts internacionalment (vegi’s el text d’aquest apartat Sabíeu que intitulat La descripció dels deu gèneres de núvols), podem avançar en el reconeixement de les modalitats de núvols baixant a una escala de més detall que ens porti a considerar les espècies i les varietats nuvoloses, així com d’altres tipus de nuvolositat més específics propis de la classificació internacional dels núvols.
Oferim en aquest text la definició de cadascun dels deu gèneres de núvols reconeguts internacionalment, tot indicant prèviament si el núvol és propi d’una altitud alta (entre els 5 i 13 km d’altitud a les nostres latituds), mitjana (entre els 2 i 7 km d’altitud) o baixa (menys de 2 km d’altitud) i la seva constitució física més habitual.
Pàgina 1 de 5