Un testimoni de la primera meitat del s.XX
Basat en l’escrit de LL. SOLÉ SABARÍS de 1978[1]
Marcel Chevalier, de nacionalitat francesa, naixé el 10 de novembre de 1876 a Nantes (Pays de la Loire). Cursà el batxillerat clàssic a Rennes fins el 1897 i el curs 1898-99 ingressà a la facultat de Ciències de la Sorbona.
Per l’època i orientacions que segueix no és alié a l’escola tot just iniciada aleshores pel professor de Martonne, si més no quant a la doctrina d’aquest il·lustre geògraf. Com a font d’orientació dels seus estudis cita el tractat de Geografia Física d’aquest autor a més de l’obra de La Noe i de Margerie: Les formes du terrain [2]. Però els seus professors a París declara que foren Émile Haug (1861-1927), professor a la Sorbona de 1908 a 1911, Albert de Lapparent (1839-1908) professor de l’Institut Catòlic de París des de 1875 i del qual diu en 1910 que «és el més il·lustre dels geòlegs francesos», Louis Gentil (1868-1925), professor de la Sorbona des de 1902 i Charles Vélain (1845-1925), a la Sorbona des de 1868 i titular des de 1894 de la càtedra de Geografia Física fundada per ell mateix el 1886. A partir de 1901 Chevalier figura com «préparateur» de la càtedra darrerament regentada per Vélain, geòleg destacat, coneixedor d’alguns països volcànics, fundador de la Revue de Géographie i un dels redactors del consell de publicació dels Annales de Géographie.
En motiu d’una estància amb la seva mare als Pirineus Orientals, tot just acabada la llicenciatura de Ciències, el trobem a Andorra al 1905. Pau Vila explica el seu encontre a l’hotel Oros d'Encamp, afectat als anys 60 per una riada de la Valira. Seria una migdiada d’estiu de l’any 1910, i al menjadoret de la fonda d’aleshores hi havia, entre els pocs hostes, un jove francés, desconegut, amb el cap embolicat amb un tovalló per tal de qué no el molestessin les mosques; no es digueren res, però anys després havien d’ésser amics i col·laboradors en diverses empreses. Aquell jove francés era Marcel Chevalier, pensionat durant cinc anys consecutius pel govern francés per a estudiar les valls d'Andorra i n’aixecava un mapa a escala 1:40.000, l’únic que hi hagué fins al 1976, a la vegada que investigava la geologia de la contrada. La Gran guerra el sorprengué fent aquesta feina, i no sentint-se amb afeccions bèl·liques renuncià matar alemanys i se’n vingué més tard a Barcelona, on visqué exiliat a la torre Figueres de Sant Boi de Llobregat fins al 1936. Però, des de la seva arribada a Barcelona, Chevalier resta incorporat a la ciència catalana, amb intercanvis freqüents amb els geòlegs catalans: Cazurro, Faura i Sans, Font i Sagué, i més tard amb Jaume Marcet i Riba, a través del qual en Lluís Solé i Sabarís el va conèixer. Assistia als cursos i conferències del Centre Excursionista de Catalunya i a les sessions de la Institució Catalana d'História Natural, en el butlletí de la qual publicava alguns articles, així com en la revista «Ciència». També publica algunes obres generals sobre Geografia Física i Geologia de Catalunya a l'Editorial Barcino i a la Dalmau Carles de Girona. Fou professor de la Universitat Autònoma des de 1933 a 1936/37. La guerra civil a Espanya l’obligà retornar al seu país, però malhauradament els seus papers es varen perdre a l’ultima guerra mundial amb un bombardeig de Nantes, ciutat on morí el 1945. Alguns altres que, en anar-se’n a Franca, havien restat a Barcelona, han pogut ser rescatats i conservats a l’arxiu del Departament de Geomorfologia i Tectònica de la Universitat per en Lluís Solé-Sabarís.
[1]*Revista catalana de Geografia, any I, volum I, núm. 3 (1978), pp. 405-414. 1. Andorra. 1925, p. 24.
[2] Noë, Gaston de la, i Margerie, Emmanuel de (1888), Imprimerie Nationale, París, 205 pp
El retrat aquí reproduït mostra bé els seus trets fisonòmics. Era de mitjana estatura, més aviat alt, de complexió robusta, una mica encorbat d’espatlles. Tenia un tracte correcte, un xic cerimoniós; concret de paraula i lògic de pensament, i d’una mirada viva i profunda, amb uns ulls petits per davall d’un front ample amb profundes entrades.
