A Andorra, tenim dos tipus de roureda, la roureda de roure de fulla gran, més humida i que cerca els indrets especialment frescals de les obagues, i la roureda de roure martinenc, més seca. Les dues agrupacions vegetals es formen, preferentment, sobre sòls pobres en carbonats i constitueixen boscos climàcics o primaris dins de l’estatge montà andorrà dels caducifolis.
Tot i que reduïda actualment a petites mostres a causa de la forta acció humana, la roureda humida més esponerosa que jo he vist al Principat és la d’Anyós (la Massana), en què el roure de fulla gran (Quercus petraea) constitueix l’espècie arbòria que hi preval d’una manera molt clara. Aquest bosc, format per arbres molt alts, es localitza en concret en la secció de vessant en contacte amb el riu Valira del Nord, aproximadament entre els 1.150 i 1.250 m d’altitud.
El bosc de roure de fulla gran del sector d’Anyós podria explicar bona part de la seva ufanor per les alenades d’aire humit i, sobretot, per les precipitacions associades al règim de vents predominants de l’oest, als quals el territori de la Massana, en l’occident andorrà, es troba més exposat. Es beneficiaria, per tant, de la humitat i de les precipitacions que, tot i la llunyania, arriben de l’Atlàntic. En tot cas, sí que hi ha de tenir un rol molt destacat, juntament amb la presència de sòls profunds, que són molt cercats pel roure de fulla gran, l’entorn de frescor i d’humitat elevades que, a escala topoclimàtica i microclimàtica, regna en aquest sector de fondalada del Valira del Nord.
La roureda de l’obac d’Escaldes i d’Andorra la Vella, en canvi, és més seca, ja té, per posar un èmfasi en la mateixa definició, un caràcter submediterrani. En conseqüència, és una roureda que ha de fer front a un cert eixut estival, sense que els estius hi resultin tan secs, però, com en els climes mediterranis. L’espècie arbòria que predomina en aquesta roureda de l’obaga de la vall central del Principat és el roure martinenc (Quercus pubescens), anomenat popularment glaner.
Fotografía Xavier Lluscá Dolcet (Març 2025).
Fragment de soca d’arbre. Imatge d’en Xavier Lluscà Dolcet (Març, 2025).
Un factor bàsic que explicaria les diferències d’humitat entre les rouredes d’Anyós i les d’Escaldes o d’Andorra la Vella és el gradient altitudinal, que amb uns 200 m de desnivell hi pot implicar entre 1,5 i 2 ºC de diferència de les temperatures mitjanes anuals, la qual cosa redueix l’estrès hídric a l’estiu-tardor, i ajudaria a explicar el fet de que sigui més frescal Anyós.
Tanmateix, a la porció de l’obac d’Escaldes que correspon a la part més baixa de la vall del Madriu apareix també el roure de fulla gran, que es barreja, en aquest indret particularment frescal, amb d’altres espècies planifòlies com l’avellaner (Corylus avellana) o el til·ler o tell de fulla gran (Tilia platyphyllos).
No solament ja la roureda, sinó en general tot el bosc caducifoli d’Anyós, i també, per extensió, el de Sispony, també a la Massana, són, dins de les formacions caducifòlies d’Andorra, els boscos que, pel seu aspecte particularment vital i la seva verdor més clorofíl·lica ens recorden, d’una manera més pròxima, certs paisatges occitans de la cara nord dels Pirineus; i parlo aquí, com a exemple que conec per haver-los visitat, dels paisatges de l’Alt Aran, en concret d’Arties i Salardú. Recullen l’essència de les composicions musicals mozartianes que millor serveixen per evocar els paisatges medioeuropeus d’estivisilves de caràcter atlàntic, encara que les valls andorranes, emmarcades en un context climàtic bàsicament submediterrani, no presentin, dins del seu àlbum vegetal, boscos específics de la província biogeogràfica atlàntica com són la fageda i la roureda de roure pènol.
(document creat i pujat a la xarxa el gener del 2020 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg