Temps meteorològic i clima a Andorra

1 Dades generals del Pirineu andorrà

• Extensió: 468 km2.
• Situació: tram central-oriental dels Pirineus, principalment al flanc sud d’aquesta serralada. Només una petita porció situada a la part oriental del país pertany al vessant nord.
• Altitud mitjana: s’acosta als 2.000 metres.
• Sostre del país: pic de Comapedrosa, amb 2.942 m, a la part nord-occidental d’Andorra.
• Punt més baix: confluència dels rius Valira i Runer, a 838 m, a la frontera hispanoandorrana, o, més exactament, punt on el Valira acaba el seu recorregut per territori andorrà.
• Conques hidrogràfiques principals: els rius Valira del Nord i Valira d’Orient, que conflueixen a Escaldes, a la vall central d’Andorra a uns 1.025 m d’altitud, per formar el riu Valira, que segueix una direcció nord-sud per penetrar en territori espanyol i finalment desembocar en el riu Segre, tributari de l’Ebre, a l’alçada de la Seu d’Urgell. El sector del Pas de la Casa i del terreny de la Solana és l’únic del país que pertany al vessant atlàntic. Aquest sector és drenat pels cursos d’aigua del marge esquerre de la capçalera del riu Arieja, afluent de la Garona.

2 Una definició genèrica del clima de les valls andorranes del Valira

Genèricament podem definir el clima de les valls andorranes del Valira com a clima d’alta muntanya submediterrani subcontinental.
Es justifica que és d’alta muntanya per la localització d’Andorra en ple Pirineu axial, que és on la nostra serralada assoleix les altituds més importants.

És submediterrani perquè Andorra se situa a la zona de transició entre el clima mediterrani, molt en particular el de la seva franja més septentrional, i el clima marítim de les costes occidentals, o també anomenat temperat oceànic. Per la mateixa latitud (42,5º N), Andorra és un territori on s’encavalquen els climes mediterranis septentrionals (boreomediterranis) i els climes oceànics de latituds mitjanes.

És subcontinental per la localització de les valls del Valira en el tram central-oriental del vessant sud dels Pirineus, que fa que les influències de l’aire humit marítim no hi arribin nítidament, ni de l’Atlàntic ni de la Mediterrània.

Pel costat est, si bé és cert que la distància a la Mediterrània no és gaire gran (120 km del golf de Roses i encara no 110 km del litoral de la Catalunya Nord), sí que s’ha de tenir en compte la successió de relleus que allunyen relativament Andorra de la influència d’aquest mar (serralades Litoral i Prelitoral, eix orogràfic Cadí-Puigmal-Canigó, muntanyes de la Cerdanya limítrofes amb Andorra). La presència d’aquestes barreres orogràfiques, que constitueixen una pantalla per als fluxos aeris mediterranis, juntament amb la protecció exercida al nord i a l’oest pels relleus pirinencs més enèrgics davant la humitat atlàntica, es tradueixen, en el cas d’Andorra, en uns nivells baixos de la humitat atmosfèrica i en una modèstia de les precipitacions dins el conjunt pirinenc. A més, la lluminositat dominant de l’atmosfera andorrana, amb l’escassíssima significació de les boires orogràfiques, constitueixen igualment un tret definitori que permet vincular el clima de les valls del Valira amb aquesta variant subcontinental.

A la posició geogràfica hem d’afegir que la conca andorrana del Valira és un territori de tan sols 447 km2 encerclat pràcticament al llarg de tot el seu perímetre per relleus importants; i s’ha de fer notar també que es tracta d’un espai amb un relleu molt compartimentat, caracteritzat per un entramat d’alineacions muntanyoses solcades per valls estretes i encaixades. Tot plegat, l’encerclament, les cadenes internes amb diferents direccions i la topografia encaixada és un obstacle afegit a l’arribada de l’aire humit marítim a l’interior del país.

Hom ha parlat d’una sèrie d’indicadors bioclimàtics que posen de manifest aquesta tendència a la continentalitat del clima andorrà. Entre aquests indicadors, cal destacar els següents:

• Un catàleg d’espècies vegetals en què hi ha una restricció notable als elements atlàntics.
• El predomini dels aciculifolis (per exemple, els pins, que tenen fulles llargues, primes i punxegudes; en forma d’agulla).
• L’absència absoluta del faig (Fagus sylvatica) i la poca importància relativa dels planifolis, entre els quals també queda exclosa l’espècie de roure més humida i més majestuosa que podem trobar a Europa: el roure pènol (Quercus robur).
• La rellevància d’un alzinar continental (el carrascar) que penetra a les valls estretes i obertes al sud fins a assolir els 1.300 m d’altitud. Fins i tot, exemplars isolats de carrasca (Quercus ilex subsp. rotundifolia) atenyen els 1.600 m a Engordany (solana d’Escaldes), a la vall central del Principat, una altitud a la qual als Pirineus s’inicia normalment el bosc subalpí (regió de vegetació boreoalpina).

A Andorra, sí que hi ha, en certa manera, un bosc caducifoli de tipus medioeuropeu més o menys ben representat als sectors d’obaga fins als 1.300 m, i que, en època estival, quan presenta tot el fullatge verd, se’ns mostra certament amb un aspecte vital i esponerós. Però dins d’aquesta regió biogeogràfica medioeuropea o eurosiberiana, el bosc caducifoli andorrà consisteix bàsicament en una forest de caràcter submediterrani, un bosc caducifoli de transició on és present una espècie aciculifòlia que suporta bé l’eixutesa de l’aire com és el pi roig (Pinus sylvestris), i on, en canvi, són del tot absents, tal com hem assenyalat més amunt, el roure pènol i el faig.

A gran part del vessant nord pirinenc, l’exposició favorable a uns fluxos humits de procedència marítima responsables de precipitacions elevades i persistents però, també, i això és molt, molt important, la freqüència i persistència de les boires de caràcter orogràfic fan possible que les fagedes –boscos aerohigròfils– siguin un element molt característic del paisatge. Al Pirineu andorrà, i amb l’excepció del sector del Pas de la Casa o del límit estricte amb el vessant francès, les boires orogràfiques hi tenen, per contra, com hem dit, una significació escassíssima.
La tendència a la continentalitat del clima andorrà es reflecteix igualment en la presència d’un règim pluviomètric en què les precipitacions de l’època càlida de l’any resulten més importants que les de l’època freda, en part, això sí, per la parquedat de les precipitacions hivernals, que realça els màxims estivals. Aquest règim, bàsicament continental, es contraposa a l’oceànic i al mediterrani pur, caracteritzats per un màxim pluviomètric a l’hivern i un mínim estival.

Un altre aspecte que confereix trets continentals al territori andorrà el constitueixen les elevades amplituds tèrmiques diàries, explicables per l’acció conjugada de la mateixa altitud del país (més transparència de l’aire amb l’altitud), d’una banda, i la sequedat atmosfèrica dominant, de l’altra, que comporten una intensa insolació diürna i una radiació nocturna igualment destacada. L’amplitud tèrmica del dia a la nit s’accentua especialment en alguns fons de vall del país, on a l’aportació d’aire fred procedent dels vessants mitjans i superiors deguda a les brises descendents o de muntanya s’uneixen les acusades pèrdues de calor per radiació nocturna en un ambient força sec i, sovint, totalment o pràcticament lliure de núvols.

En aquestes fondalades d’Andorra, els contrastos de temperatura dia-nit es veuen també probablement reforçats pel mateix encaixament topogràfic d’aquests sectors aïllats per muntanyes, que fa que l’efecte termoregulador de l’aire humit marítim hagi de notar-s’hi menys, i això lògicament hi accentuarà tant les màximes diürnes com les mínimes nocturnes. De fet, s’hi han mesurat a vegades amplituds del dia a la nit que arriben als 24 ºC (per exemple a l’estació meteorològica de les Salines, a la vall d’Ordino).

3 Una proposta de divisió climàtica de la conca del Valira: aprofundiment en la definició anterior

La definició del clima de les valls del Valira en termes genèrics com a clima d’alta muntanya submediterrani subcontinental és prou representativa d’un país petit com Andorra. Però si augmentem l’escala dels detalls en la nostra percepció de l’estructura climàtica d’Andorra, concretament, si pensem en factors bàsics com, per exemple, les diferències d’exposició als vents o l’acusat gradient altitudinal que caracteritza el país i que es tradueix en un mosaic molt variat de temperatures, d’una manera immediata se’ns ofereix la possibilitat de dividir el clima de la conca del Valira en tres categories principals:

1. la del clima de muntanya mitjana submediterrani subcontinental, que comprendria els sectors d’aquesta conca que no superen els 1.200-1.400 m d’altitud;
2. la del clima d’alta muntanya submediterrani, que comprendria una part majoritària dels territoris situats per damunt dels 1.200-1.400 m; i
3. la del clima d’alta muntanya submediterrani de transició, que correspondria al vorell muntanyós que limita al nord amb França i a l’est amb la capçalera de l’Arieja, un vorell per al qual, en parlar de clima de transició, ho fem entenent que es tracta d’una transició cap al clima d’alta muntanya oceànic, ja que constitueix una franja limítrofa amb el vessant atlàntic.

Afegitó final: el sector, també andorrà, del marge esquerre de la capçalera de l’Arieja tindria un clima força o molt diferenciat del dels aiguavessos ibèrics andorrans i podríem catalogar-lo a grans trets de clima atlàntic.

(document creat i pujat a la xarxa el setembre del 2014 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg