Hi ha diversos índexs per expressar la quantitat de vapor d’aigua continguda en l’aire. Són els següents: humitat absoluta, humitat específica, raó de mescla, punt de rosada, punt de condensació, pressió parcial del vapor d’aigua i humitat relativa.
Fotografia del 12 de novembre 2013 presa per Valentí Turu
La humitat absoluta és la massa de vapor d’aigua per unitat de volum d’aire. S’expressa en grams per metre cúbic d’aire (g/m3). Els seus valors mitjans se situen entre els 10 i els 12 grams per metre cúbic d’aire, tot i que a les masses d’aire càlid equatorials en què l’enriquiment pel que fa al vapor d’aigua és molt important la humitat absoluta pot assolir els 40 g/m3. En certa manera, la humitat absoluta és el paràmetre que permet de mesurar un recurs natural bàsic sobre la superfície terrestre com és l’aigua, en cadascuna de les diferents latituds. La humitat absoluta indica la quantitat d’aigua que es pot extreure de l’atmosfera en forma de precipitació. L’aire fred proporciona generalment poca pluja o neu; l’aire càlid en pot subministrar grans quantitats.
La humitat específica és la massa de vapor d’aigua per quilogram d’aire humit, és a dir, incloent-hi el vapor d’aigua atmosfèric. S’expressa en grams per quilogram (g/kg).
La raó de mescla és la massa de vapor d’aigua per quilogram d’aire sec. S’expressa també en grams per quilogram.
El punt de rosada és la temperatura a la qual l’aire se satura de vapor d’aigua per refredament quan la pressió es manté constant. Indica, per tant, l’assoliment in situ d’una humitat relativa de l’aire del 100%. La diferència entre la temperatura d’una porció d’aire i el seu punt de rosada proporciona un índex de la seva proximitat a la saturació (Martín-Vide, 1991).
El punt de condensació és la temperatura de saturació en el decurs d’una expansió adiabàtica, és a dir, a pressió variable.
La pressió parcial del vapor d’aigua és la part de la pressió atmosfèrica total exercida pel vapor d’aigua contingut en l’aire. S’indica en mil·libars o en centímetres o mil·límetres de mercuri. La màxima pressió que pot realitzar el vapor d’aigua a una determinada temperatura rep el nom de pressió de saturació del vapor d’aigua. Aquest màxim de pressió, que ateny valors més grans com més elevada resulta la temperatura de l’aire (l’aire càlid pot emmagatzemar més vapor d’aigua que l’aire fred), pot arribar a superar els 2 cm de mercuri (Martín-Vide, 1991).
La humitat relativa és el quocient, expressat en percentatge, entre la pressió parcial del vapor d’aigua i la pressió de saturació del vapor d’aigua, per a la mateixa temperatura i pressió atmosfèrica. És l’índex més comú per indicar la humitat de l’aire.
Ens adonarem que la humitat relativa pot expressar-se, igualment, com el quocient, expressat en termes percentuals, entre la massa de vapor d’aigua continguda en un volum qualsevol d’aire i la que saturaria aquest mateix volum.
En els estius dels climes continentals, molt càlids i amb una atmosfera sovint molt seca, un individu perd molta aigua per sudoració i fins i tot pot arribar a patir deshidratació si no reposa adequadament els líquids perduts. Per compensar el dèficit de saturació (diferència entre la humitat relativa real quan l’aire no està saturat de vapor d’aigua i la que correspon a la saturació a una determinada temperatura), l’atmosfera roba aigua a les superfícies humides, incloses les dels animals i de l’ésser humà.
Fotografia del 26 de maig 2012 presa per Valentí Turu
A l’alta muntanya andorrana, els dies calorosos i amb una humitat relativa de l’aire molt baixa el cos perd per sudoració, amb l’exercici físic, aigua, però perd sobretot sals minerals. Quan, després d’una caminada per la muntanya, un individu olora, per exemple, el seu braç, pot percebre la flaire de les sals minerals que ha anat perdent del cos dipositades en la superfície de la pell a causa de la transpiració capil·lar. L’individu també arriba a experimentar, tard o d’hora, una sensació de sequedat a la boca, fins i tot de set. L’aigua de font o dels rius andorrans és pobra en sals minerals i no calma gaire les ganes de beure. Les satisfà només durant cinc o deu minuts. Després en tornes a tenir ganes. Per gaudir d’una excursió plaent, hom pot portar, per exemple, unes begudes isotòniques, riques en elements minerals que permeten de restituir les sals perdudes pel cos i erradicar definitivament la set.
Bibliografia
- MARTÍN VIDE, J. (1991). Fundamentos de climatología analítica. Espacios y sociedades, núm. 5. Madrid: Editorial Síntesis
(document creat i pujat a la xarxa el gener del 2005 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg