Temps meteorològic i clima a Andorra

Un indicador bioclimàtic és un testimoni deixat per un tipus de vegetació determinat amb relació a les condicions climàtiques i/o ambientals del sector on s’inscriu aquesta vegetació. Les comunitats i les espècies vegetals constitueixen per tant estacions tipus que ens informen de les característiques del medi climàtic en un sentit ampli, i del medi microclimàtic molt en particular.

A continuació llistarem algunes espècies vegetals que apareixen al Pirineu tot explicant breument quina és la seva matriu climàtica i/o ambiental.

Avellaner (Corylus avellana). L’avellaner és un arbre caducifoli que cerca els terrenys frescals de les fondalades i torrenteres dels estatges montà i subalpí inferior, fins als 1.700 metres d’altitud. Les condicions dominants d’humitat i de frescor que regnen a l’avellanosa queden clarament paleses en el fet que al sotabosc d’aquesta comunitat vegetal s’hi troben plantes vinculades al domini del faig (Bolòs, 1996).

Avet (Abies alba). L’avet és una conífera que cerca els indrets ombrívols i frescals de l’estatge subalpí, principalment de l’estatge subalpí inferior, amb una precipitació mínima de 800 mm anuals i una nivositat més o menys important. La seva predilecció per l’estatge subalpí inferior i el fet que vagi desapareixent progressivament vessant amunt ens indica que l’avet no suporta temperatures extremament baixes com ho fan el pi negre o el bedoll. Encara que cerca ambients frescos, l’avet tolera més bé la sequedat de l’aire que el faig. De fet, l’avet demana principalment humitat en el terreny, i és relativament poc exigent amb la humitat de l’aire. Prova d’això és que, contràriament al faig, l’avet és un arbre que s’acomoda bé als ambients lluminosos. Per exemple, a les valls del Pirineu català on hi ha faigs, les avetoses més homogènies apareixen preferentment per damunt del nivell de boires que caracteritza l’estatge de la fageda (Folch, 1981).

Bedoll (Betula pendula). El bedoll o beç és un arbre caducifoli que ocupa ordinàriament sectors humits i freds, però també assolellats, amb una capacitat especial per adaptar-se a sòls pobres, freqüentment arenosos (Masclans, 1984). Aquesta espècie de bedoll sovint s’hibrida amb una altra de més nòrdica, el bedoll pubescent (Betula pubescens). Els bedolls són molt resistents a les temperatures baixes, cosa que queda palesa en llur progressió fins a unes altituds considerables, no gaire lluny del límit altitudinal on arriba el pi negre. De fet, com cap altre arbre caducifoli, els bedolls rivalitzen amb el pi negre en la capacitat per instal·lar-se en un medi molt fred. Nota afegida a posteriori: a banda del seu paper com a comunitat permanent en els indrets on la vegetació forestal troba dificultats per desenvolupar-se, hem d’assenyalar una característica molt important del bedollar com és que forma comunitats secundàries en els sectors on, per una esllavissada o per qualsevol altra causa, el bosc primari ha desaparegut, i representa una fase relativament avançada de reconstrucció d’aquest bosc.

Boixerola (Arctostaphylos uva-ursi). La boixerola és un arbust ajagut adaptat als solells de l’estatge subalpí on la desaparició ràpida de la capa de neu obliga els vegetals a suportar fortes oscil·lacions diàries de temperatura i glaçades intenses. L’adaptació als solells subalpins es posa també de manifest en una capacitat de resistència de l’espècie a la sequera estival i als vents forts.

Carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia). La carrasca és el tipus d’alzina que trobem al Pirineu axial. Ocupa preferentment les zones més seques del vessant meridional, on reflecteix unes condicions ambientals dominants de forta insolació, temperatura estival força alta i sequedat atmosfèrica. En aquests sectors de solell, on els trets de continentalitat són més marcats, l’aigua s’evapora d’una manera ràpida per l’efecte de la forta radiació solar. D’altra banda, són sectors que generalment no reben més de 800 mm de pluja anual. Les parts baixes dels vessants exposats cap al sud de la vall de la Noguera Pallaresa i de les valls del Valira (Andorra) constitueixen dues àrees característiques del carrascar. En el cas del Principat d’Andorra, exemplars aïllats d’alzina apareixen fins als 1.600 metres d’altitud al solà d’Engordany, un fet que testimonia per si mateix les condicions de continentalitat i de sequedat ambiental, però també la migradesa edàfica (sòls prims i pedregosos), que regnen en aquests sectors de la vall del Valira.

Faig (Fagus sylvatica). El faig és l’arbre caducifoli característic de l’Europa de clima temperat oceànic, amb nuvolositat abundant (o boires), elevada humitat atmosfèrica i pluges ben distribuïdes sense eixut estival. Els sectors occidental i atlàntic dels Pirineus reuneixen aquestes condicions i bressolen, a l’estatge montà, importants fagedes fins als 1.600 metres. En territoris de la cara sud pirinenca amb una atmosfera més seca, com és el cas, per exemple, del Principat d’Andorra, el faig hi és completament absent. Els boscos de faig reapareixen al Pirineu oriental, on la poca entitat amb què hi arriben els fluxos atlàntics és compensada en certa forma per la influència de la humitat mediterrània.

Freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior). Aquest arbre caducifoli requereix sòls humits, sobretot de les vores de torrenteres i rius, i unes temperatures com les que es donen a l’Europa mitjana i central, és a dir, no extremament baixes. Per aquest motiu, el freixe de fulla gran habita preferentment a l’estatge montà o franja altitudinal dels boscos caducifolis medioeuropeus.

Garric (Quercus coccifera). El garric és un arbret de poca alçada que en molts llocs apareix en forma d’arbust. És propi de la regió mediterrània i té un caràcter xeròfil. Xeròfil vol dir que s’adapta als ambients àrids i eixuts, com és el cas de les àrees pedregoses dels solells secs. No ateny el límit superior de l’alzina, i, en canvi, s’avança més que aquest arbre cap a les terres baixes (Masclans, 1984). A la nostra serralada el trobem fonamentalment en els sectors prepirinencs. Les fulles endurides i espinescents d’aquesta planta de tendència mediterrània àrida responen precisament a la necessitat de minimitzar les pèrdues d’aigua per transpiració en un medi sec. La garriga (comunitat vegetal en què predomina el garric) representa en moltes contrades una formació secundària que ocupa sectors on el bosc primari d’alzina ha estat destruït.

Gesp (Festuca eskia). El gesp és l’herba dominant del que hom anomena gespet o prat de gesp. Aquest prat forma una coberta vegetal contínua, compacta, en forma de petites graderies de disposició semicircular que segueixen el pendent del terreny, als vessants rostos i assolellats de l’estatge alpí i als sectors afectats per allaus de l’estatge subalpí, sempre sobre sòls silícics. El prat de gesp suporta bé la sequedat i la insolació intensa dels sectors amb pendent fort dels solells on la capa de neu desapareix aviat i l’aigua de fusió s’hi escola amb rapidesa. La disposició de les herbes que constitueixen el gespet en forma d’esglaons semicirculars facilita una fixació i retenció del sòl que no es produiria en cas de mancar aquesta vegetació.

Neret (Rhododendron ferrugineum). El neret o abarset és un arbust de caràcter silicícola i propi dels sectors obacs de l’estatge subalpí i de la zona de transició entre el límit superior de la pineda de pi negre i els prats alpins. A l’estatge subalpí, el neret apareix vinculat al bosc de pi negre. La permanència de la coberta de neu en els sectors de menys insolació proporciona al neret un abric enfront de les glaçades severes, raó per la qual aquesta planta es localitza preferentment a les obagues. Per damunt del límit del bosc, el neret forma una landa o matollar anomenada també landa de neret o abarset. El neret és un indicatiu molt precís de la nivositat, ja que la seva alçada, de tres o quatre pams, correspon generalment al nivell mínim de neu que es diposita, d’una forma constant i perllongada, als sectors d’obaga. El neret passa, doncs, l’estació freda colgat per la capa de neu que li fa d’hivernacle natural (Zamora i Escútia, 1993). Nota afegida a posteriori: l’abarsetar o neretar pot tenir així mateix un rol de comunitat permanent en els sectors de l’estatge subalpí que, com les tarteres i els roquissers, són poc favorables a la vegetació forestal.

Pèl caní (Nardus stricta). El pèl caní és la gramínia característica d’un altre tipus de prat acidòfil que trobem a l’estatge alpí del Pirineu: el prat de pèl caní. El pèl caní té una gran amplitud ecològica i capacitat expansiva, dues característiques que li permeten d’acomodar-se a terrenys i microclimes de natura molt diversa. La seva preferència pels sectors plans amb edafoclima humit gràcies a la llarga permanència del mantell de neu o a la presència de molta aigua en el sòl no exclou que puguem trobar també aquest prat en indrets més eixuts com són els pendents i les parts altes.

Pi negre (Pinus uncinata). El pi negre o de muntanya és l’arbre dominant de tot l’estatge subalpí, que s’estén aproximadament dels 1.600 als 2.300 metres. És un arbre molt sofert que pot suportar temperatures molt baixes i l’embat del vent als indrets alterosos. Dins el conjunt de la serralada pirinenca, el límit altitudinal del pi negre està vinculat, d’una manera molt important, amb el clima (Bolòs, 1996). Aquest límit tendeix a apujar-se en els sectors centrals, de clima continentalitzat, i s’abaixa en els extrems, més humits (Bolòs, 1996). Aquestes variacions podrien explicar-se per la localització dels òptims pluviomètrics altitudinals i dels corresponents límits secs en cotes més baixes a les àrees pirinenques més humides, de manera que hi ocasionarien un abaixament de l’altitud a partir de la qual ja no hi ha arbres. Un altre fet sobresortint és que, per a una vall concreta, té importància en les variacions del límit el factor exposició. En aquest sentit, als solells la manca d’humitat i de frescor es veu compensada per la intensitat superior de la llum de la qual el pi negre és molt amant (Bolòs, 1996).

Pi roig (Pinus sylvestris). El pi roig o pi silvestre és una espècie eurosiberiana. Suporta molt bé les temperatures baixes i pot viure amb una precipitació de tan sols 600 o 700 mm anuals, de manera que les seves exigències ecològiques són reduïdes. Al Pirineu, el pi roig forma masses forestals importants entre els 1.300 i 1.700 metres d’altitud, i als solells pot arribar perfectament fins als 1.900 metres. El pi roig substitueix la fageda en els sectors pirinencs de clima continental i atmosfera seca, cosa que té la seva traducció en la preferència de l’espècie per les solanes i pels ambients lluminosos i mancats pràcticament de boires del tram central del vessant sud pirenaic.

Roure de fulla gran (Quercus petraea). Aquest roure habita els costers de l’estatge montà, en sòls relativament humits de rius i torrenteres. És una espècie típicament centreeuropea que cerca els indrets ombrívols i frescals, encara que tolera sòls menys humits i menys profunds que el seu parent el roure pènol (Masclans, 1984).

Roure martinenc (Quercus humilis). El roure martinenc és un roure submediterrani que s’adapta a una precipitació anual de 600 a 800 mm en àrees que ja poden patir un cert eixut estival. Al Pirineu el trobem en valls de clima mitjanament humit i no gaire fred, fins als 1.400 metres.

Roure pènol (Quercus robur). És l’espècie de roure més humida que trobem a la península Ibèrica i al Pirineu. El roure pènol ocupa les terres de sòls més humits i més profunds de l’estatge montà i constitueix, dins les formacions caducifòlies medioeuropees, l’estadi immediat de transició cap a la fageda. No és estrany, doncs, que al Pirineu el trobem a les àrees especialment humides.

Bibliografia

• BOLÒS, Maria del Tura (1996). La vegetació d’Andorra. Col·lecció “Monogràfics de geografia”, núm. 2. Govern d’Andorra: Ministeri d’Educació, Joventut i Esports.
• FOLCH, R. (1981). La vegetació dels Països Catalans. Barcelona: Ketres Editora. Col·lecció “Memòries de la Institució Catalana d’Història Natural”, núm. 10.
• MASCLANS, F. (1984). Guia per a conèixer els arbres. Setena edició. Barcelona: Editorial Montblanc-Centre Excursionista de Catalunya.
• MASCLANS, F. (1984). Guia per a conèixer els arbusts i les lianes. Sisena edició. Barcelona: Editorial Montblanc-Centre Excursionista de Catalunya.
• ROQUET, P. i DALMAU, J. (1997). Mapa forestal d’Andorra. Escala 1:25.000. Govern d’Andorra: Ministeri de Medi Ambient i Turisme.
• ZAMORA, F. i ESCÚTIA, E. (1993). Aproximació al poblament vegetal d’alta muntanya: la vall de Sorteny (Andorra). Centre de Barcelona de l’Institut d’Estudis Andorrans.

(document creat i pujat a la xarxa el novembre del 2006)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg