Extret de LL. SOLÉ SABARÍS de 1978[1]
Marcel Chevalier influí fortament en la geologia catalana, però vivint isolat deis ambients del país i estrangers, i havent professat una càtedra només els últims anys d’estada entre nosaltres, i a la Facultat de Lletres, on pràcticament no hi havia geografia, cal preguntar-se com és possible aquesta afirmació. Per apreciar-la amb exactitud cal recordar l’estat de la Geologia i particularment de la Geografia Física a Catalunya en aquella època. Encara que, en iniciar-se les seves recerques a Catalunya, havia de conèixer els creadors de la geologia catalana, el canonge Almera i Lluís Maria Vidal, de l’escola del Seminari, no restaven més que En Faura i Sans[2] i En Josep Ramon Bataller. El primer, per circumstàncies personals, s’havia anat isolant i cada vegada estava menys al dia; per altra part Bataller era molt especialitzat en Paleontologia. A la Universitat, San Miguel de la Cámara es dedicava a Petrografia i únicament Marcet i Riba feia la mena de geologia, relacionada amb la Geografia Física, que podia interessar Chevalier.
El seu camp, doncs, estava pràcticament verge, bé que aleshores l’especialització, no tan intensa com posteriorment, permetia que qualsevol geòleg se sentís disposat a opinar sobre aquests temes. Quina era la formació específica de Chevalier? D’antuvi podem afirmar que era un cartògraf relativament bo, com ho demostren els seus mapes d'Andorra i d'Olot[3], els quals reflecteixen, molt millor que els oficials de l’època, els trets morfològics del relleu corresponent. En segon lloc, encara que dedicat a la Geografia Física, principalment a l’aspecte morfològic, posseïa els coneixements geològics i la tècnica del treball de camp suficients per a fer una estratigrafia discreta i interpretar les estructures tectòniques correctament. Però principalment havia rebut una bona formació per a posar de manifest les relacions entre l’estructura i la litologia, amb el relleu; és a dir, la morfologia estructural que era la pròpia de la seva època inicial. Per altra banda estudiava bé els terrenys quaternaris: terrasses, deltes, morrenes, etc., que li ajudaven a comprendre l’evolució del relleu. I, en general, posseïa una bona formació sobre Geografia Física, inclosos els aspectes climatològics. Estava, doncs, en condicions excel·lents per a fer la tasca que havia emprés, que als voltants de l’any 1910 estava molt poc conreada a Catalunya, car els geòlegs, en general, en vivien allunyats, i els escassos geògrafs existents no posseïen la formació adient per a investigar en aquest terreny. Però els seus afanys toparen amb greus dificultats d’informació, mapes, publicacions estrangeres, etcètera, que no estaven al seu abast. Això determinà un defecte de documentació, del qual es ressent sobretot la seva obra més tardana, deficiència que a penes li permetia subsanar la seva preparació inicial i la lectura i interpretació deis treballs d'altri. En els seus escrits es descobreix sovint la falta de coneixença directa i personal de bona part del país, tan difícilment substituïble per res més. Sobretot en una època en que els bons mapes, tant geològics com geogràfics, eren escassos. D’aquí que els seus treballs de síntesi són freqüentment massa teoritzants. Així recordo que, arrel de la publicació amb San Miguel d’un breu estudi del massís del Montgrí, en el qual s’exposava una interpretació totalment nova i que avui està admesa per tothom, diferent a la que ell havia donat en interpretar-lo com un horst tectònic assentat sobre el Paleozoic, terreny que havia confós amb l'Eocé, vaig oferir-li d’anar-ho a veure plegats, cosa que mai no vaig aconseguir. Els seus estudis registren altres fallides semblants per manca d’informació.
[1] Revista catalana de Geografia, any I, volum I, núm. 3 (1978), pp. 405-414. 1. Andorra. 1925, p. 24.
[2] En els Estudis Universitaris Catalans hi donà en 1908 dues conferències, com a complement deis cursos que hi professava Font i Sagué, mort el 1910.
[3] El llibre sobre Andorra el dedica, entre altres amics catalans, a Manuel Cazurro i a Faura Sans, el primer deis quals fou un bon quaternarista i investigador de la regió d'Olot.
El retrat aquí reproduït mostra bé els seus trets fisonòmics. Era de mitjana estatura, més aviat alt, de complexió robusta, una mica encorbat d’espatlles. Tenia un tracte correcte, un xic cerimoniós; concret de paraula i lògic de pensament, i d’una mirada viva i profunda, amb uns ulls petits per davall d’un front ample amb profundes entrades.
