Temps meteorològic i clima a Andorra

Localització de l’Alt Coserans

L’Alt Coserans és el sector del vessant atlàntic i francès pirenaic constituït per la part alta del riu Salat (afluent de la Garona) i les valls del Garbet i l’Alet (tributàries a la vegada del Salat).

Administrativament, l’Alt Coserans forma part del departament de l’Arieja. Ocupa una porció destacada de les muntanyes de la meitat occidental d’aquest departament corresponents a la zona pirinenca. Al sud, l’Alt Coserans té com a límit l’eix pirinenc, frontera natural entre aquesta porció de les terres occitanes i el Pallars Sobirà (Catalunya). A l’est i a l’oest limita amb el Vicdessos i el Coserans, respectivament. Al nord, l’Alt Coserans deixa pas, per dessota de la isohipsa dels 600 metres, al sector de peu de muntanya que té com a centre urbà principal Saint-Girons.

Gràcies a la seva orientació favorable –una orientació NW-SE per al Garbet en el sentit dels vents–, les valls que formen l’Alt Coserans s’obren a la influència dels fluxos d’aire humit atlàntic. Una bona part de les muntanyes occidentals del departament de l’Arieja té un paper de pantalla enfront d’aquests fluxos i hi determina importants precipitacions de caràcter orogràfic. Els valors pluviomètrics anuals posen de manifest aquestes bones condicions d’exposició de l’Alt Coserans a la humitat atlàntica: Ustou (750 metres): 1.460 mil·límetres de precipitació mitjana anual; Ercé (650 m): 1.510 mm; Aulus-les-Bains (730 m): 1.630 mm. En tractar-se, doncs, com gran part del vessant atlàntic pirenaic, d’una contrada a sobrevent, i oberta d’una manera força clara a l’oceà, els paisatges vegetals de l’Alt Coserans han de reflectir aquesta elevada pluviositat i la possibilitat que es doni un òptim de precipitació a unes altituds no excessivament importants a causa del contingut higromètric elevat de l’aire atlàntic.

Qüestió

La qüestió que ens ha portat a redactar aquest text i que a continuació intentarem demostrar és la següent: quin és aproximadament a l’Alt Coserans el nivell altitudinal de precipitació màxima.
L’exposició d’altituds a les quals s’assoleix la pluviositat òptima corresponents a d’altres àrees muntanyoses de la zona temperada planetària encara més properes al mar que l’Alt Coserans i les d’altres relleus més allunyats de la influència marina pot donar-nos una pista per determinar en quines cotes se situa presumiblement el nivell de precipitació màxima a l’Alt Coserans.

Per a les tres següents unitats muntanyoses de la península Ibèrica, pròximes al litoral, els òptims altitudinals de pluviositat són: serralada Prelitoral catalana: òptim entre els 800 i 1.200 m (Martín-Vide, 1981); serra de Grazalema (Cadis): òptim entre els 800 i poc més de 1.000 m (Martín-Vide, 1991); relleus de la província de Pontevedra propers a les Ries: òptim al voltant dels 700-800 m (Pérez Alberti, 1999).

En canvi, en una contrada més protegida dels fluxos d’aire marítim com són les valls andorranes del Valira, l’òptim altitudinal se situaria molt més amunt, probablement per sobre dels 2.100 m si ens atenim a les dades subministrades per un parell de pluviòmetres totalitzadors emplaçats en sectors de capçalera de la conca del Valira i que varen estar en funcionament durant un cert temps ja fa anys. Ens referim als totalitzadors de Juclar (2.265 m d’altitud) i de la coma del Forat (2.185 m), que marquen els màxims absoluts de precipitació mitjana anual a la conca andorrana del Valira des que hi ha dades (Adellach i Ganyet, 1977).
Amb totes aquestes dades, ja podem tenir, pel que fa a l’Alt Coserans, una estimació de les altituds aproximades a les quals s’assoleixen les precipitacions màximes. L’Alt Coserans, més allunyat evidentment dels litorals que la serralada Prelitoral catalana, la serra de Grazalema o els relleus de la demarcació de Pontevedra, però molt més obert que el Principat d’Andorra a les masses d’aire de procedència marítima, presenta segurament uns nivells màxims de precipitació entre els 1.300 i 1.500 m d’altitud, no més amunt.

Aquesta franja altitudinal es correspon amb un domini forestal higròfil que es beneficia de l’elevada humitat relativa de l’aire a l’indret amb núvols de retenció orogràfica freqüents: el bosc de faig o estatge de la fageda (Fagion sylvaticae), molt característic del vessant atlàntic dels Pirineus.

Bibliografia

• ADELLACH, B. i GANYET, R. (1977). Estadístiques de les Valls d’Andorra. Andorra: M.I. Consell General. Dades dels pluviòmetres totalitzadors de Juclar i de la coma del Forat.
• MARTÍN VIDE, J. (1981). Caracteres pluviométricos de las cimas de los sectores central y septentrional de la cordillera Prelitoral catalana. A: VII Coloquio de Geografía, I, pàg. 75-82, AGE.
• MARTÍN VIDE, J. (1991). Rasgos singulares de la pluviometría gaditana. A: Cuadernos de Geografía y Ordenación del Territorio, 2, 11-20; Universitat de Cadis.
• PÉREZ ALBERTI, A. (coordinador) (1999). Atlas Climático de Galicia. Santiago de Compostela, Xunta de Galicia: Consellería de Medio Ambiente.

(document creat i pujat a la xarxa el setembre del 2007 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg