Fa pocs dies vaig tenir l’ocasió de passar, en un viatge de retorn a Andorra des de Torrevieja (Torrevella, a la demarcació d’Alacant), per la vall del Vinalopó, una zona que s’integra, des del punt de vista climàtic, dins l’anomenat sud-est àrid de la península Ibèrica. La inscripció de la vall del Vinalopó en aquest àmbit climàtic queda en bona part justificada pel fet que les mitjanes anuals de la precipitació hi poden baixar fins als 280 mm sense ultrapassar, en els sectors més ben exposats, els 400.
Al nord de Villena (Alt Vinalopó), les terminacions nord-orientals de les serralades Bètiques estableixen un llindar caracteritzat per un gradient força acusat d’increment de la precipitació en direcció sud-nord que fixa un dels trams de la frontera climàtica septentrional del sud-est àrid peninsular. Consegüentment, quan tot just deixem l’Alt Vinalopó i entrem al vessant nord de les terminacions nord-orientals de les Bètiques sempre es produeix un canvi brusc en les condicions bioclimàtiques i en el paisatge. De la vegetació marcadament xeròfila de caràcter bàsicament estèpic i subarbustiu de l’Alt Vinalopó passem, en direcció cap al nord seguint el mateix recorregut de la línia fèrria actual, a un paisatge que té com a formació vegetal natural un bosc i que integra comunitats caducifòlies de ribera al llarg del riu Xúquer. La mateixa presència de multitud de tarongers i de molts altres arbres fruiters en aquest sector de la cara nord de les Bètiques constitueix un indicador molt clar d’una major disponibilitat d’aigua que a la vall del Vinalopó.
Tal com succeeix en el conjunt del sud-est àrid espanyol, la precipitació apareix, a la vall del Vinalopó, molt concentrada en uns pocs dies, fins i tot en unes poques hores, i és fruit principalment de xàfecs i de tempestes intenses amb un paper destacat de la ciclogènesi mediterrània, especialment virulenta a la tardor. La pluviositat estival és molt minsa, fet que, juntament amb les temperatures elevades de la zona, accentua els trets d’aridesa. La presència de les típiques rambles, o cursos d’aigua secs gran part de l’any però que poden experimentar crescudes violentes després d’una tempesta ocasional intensa, denota el mateix caràcter esporàdic de les pluges.
A la vall del Vinalopó, el terreny presenta també uns trets morfològics molt propis dels paisatges àrids. Hi abunden els glacis, hi trobem crostes calcàries blanquinoses i depressions endorreiques, i en molts sectors inclinats formats per roques i materials tous s’observen fenòmens importants d’aixaragallament (formació de reguerons estrets i ben marcats per l’acció excavadora –erosiva– de les aigües d’escolament, separats per interfluvis aguts). Els relleus, tot i que resulten poc elevats, mostren un aspecte aspre i escabrós, sense pràcticament vegetació o, en tot cas, amb una coberta de plantes molt escadussera.
L’aspecte generalment escadusser de la coberta vegetal natural, amb els tons terrosos i cendrosos, i fins i tot groguencs, dels paisatges de la vall del Vinalopó i, més extensament, dels de tota la banda sud-oriental de la península Ibèrica, molt allunyats de la verdor refrescant d’altres regions, mai no ha de ser motiu per relegar el medi natural del sud-est espanyol a una categoria inferior. En aquest sentit, hom ha de tenir en compte i ha de saber apreciar la gran riquesa i diversitat ecològica que atresoren els medis xèrics o àrids.
Bibliografia
- COURTOT, R. (1992). Les planes. A: El clima i el relleu (Geografia General dels Països Catalans, volum I). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
- GÓMEZ ORTIZ, A. i PÉREZ CUEVA, A. (1992). La muntanya. A: El clima i el relleu (Geografia General dels Països Catalans, volum I). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
- MARTÍN VIDE, J. (1985). Pluges i inundacions a la Mediterrània. Ventall, núm. 5. Barcelona: Ketres Editora.
- MARTÍN VIDE, J. (1992). El clima. A: El clima i el relleu (Geografia General dels Països Catalans, volum I). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
- RIBA, O. et al. (1980). Geografia Física dels Països Catalans. Barcelona: Ketres Editora.
- VILÀ i VALENTÍ, J. (director científic) (1993). Atles Universal Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
(document creat i pujat a la xarxa el juny del 2007 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg