La boira es defineix com un meteor aquós en forma de núvol tènue en contacte amb el sòl o amb les superfícies d’aigua que generalment redueix la visibilitat horitzontal a menys d’1 km.
(Fotografia d’en Valentí Turu 28-06-22)
Està formada per gotetes minúscules d’aigua en suspensió a l’atmosfera, encara que amb temperatures molt baixes també pot estar constituïda per cristalls molt petits de gel (Llaugé, 1986).
Hi ha quatre tipus fonamentals de boira:
- la de radiació;
- la d’advecció;
- la frontal i
- la d’evaporació.
La boira de radiació és el resultat d’un refredament nocturn del sòl, fet que provoca que l’aire que s’hi troba en contacte es refredi per dessota del punt de rosada i acabi condensant el vapor d’aigua. Acostuma a afectar fondalades i indrets d’altitud relativament baixa (Martín-Vide, 1991). És una boira típica de la segona meitat de la tardor i de l’hivern, que es forma generalment amb cel serè i manca de vent, durant la nit o la matinada, precisament quan el sòl perd més calor. Per exemple, a la Catalunya interior, les boires hivernals del Segrià i de la plana de Vic, amb inversions tèrmiques, són d’aquest tipus.
La boira d’advecció s’origina pel desplaçament horitzontal d’una massa d’aire càlida i humida sobre una superfície freda, pel desplaçament del mateix tipus de massa i la mescla posterior amb una altra, de més freda, o per l’arribada d’aire fred sobre una superfície càlida de manera que l’aire desplaçat o la mescla assoleixi el punt de saturació (Martín-Vide, 1991). La boira d’advecció es por formar tant sobre el terra com sobre el mar. És el tipus de boira que es forma amb més freqüència en el mar (Llaugé, 1986).
La boira frontal apareix vinculada amb el pas de fronts. Es forma quan les gotes de pluja provinents d’una capa d’aire càlid o temperat situada per damunt d’una superfície frontal penetren en la massa d’aire inferior més freda i s’evaporen.
La boira d’evaporació s’origina per condensació de la humitat que tot just s’ha evaporat de les superfícies aquoses (Martín-Vide, 1991). Adopta l’aspecte típic de llengües de “vapor” que semblen fumejar dels camps, carreteres i teulades mullades, etc. (Grimalt et al., 1995).
Quan la visibilitat supera 1 km, tot i estar reduïda per la presència de minúscules partícules d’aigua en suspensió a l’atmosfera, parlem de boirina.
Un meteor terrós (litometeor) important i que, com la boirina, restringeix la visibilitat és la calitja. La calitja és ocasionada per la presència de partícules de pols en suspensió a l’atmosfera, provinents de regions àrides i que confereixen a l’aire un aspecte enterbolit o lletós. És un meteor típic de la península Ibèrica en període estival (Martín-Vide, 1991).
Hi ha tipus de boira molt específics que reben denominacions singulars. Per exemple, parlem de boira ploranera per referir-nos a una boira molt densa que provoca un plugim i mulla les superfícies i els objectes que toca (Llaugé, 1986). La garúa, molt densa i humida, típica de la costa del Pacífic de l’Amèrica del Sud a l’hivern, especialment del Perú i de Xile, i que produeix a vegades un plugim molt fi, és un exemple clar de banc de boira ploraner.
La boira pixanera és un altre tipus de boira amb denominació singular en la qual les gotetes que se’n desprenen no arriben a convertir-se en plugim (Llaugé, 1986).
Boira puré de pèsols és un nom popular, d’origen anglès, que s’utilitza per designar una boira molt densa o espessa.
Bibliografia
- GRIMALT, M. et al. (1995). Els núvols. Guia de camp de l’atmosfera i previsió del temps. Col·lecció El Mèdol-Guies, núm. 4. Tarragona: Edicions El Mèdol.
- LLAUGÉ, F. (1986). Iniciación a la meteorología. Barcelona: Marcombo.
- MARTÍN VIDE, J. (1991). Fundamentos de climatología analítica. Espacios y sociedades, núm. 5. Madrid. Editorial Síntesis.
(document creat i pujat a la xarxa el febrer del 2010)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg