Jean-Jacques Thillet, en el seu llibre La météo de montagne (1997), ha definit quatre factors a partir dels quals s’estabilitza l’atmosfera i altres tres que en determinen la inestabilització.
Temps meteorològic i clima a Andorra
Joan Estrada Mateu (Escaldes-Engordany, 1964) és geògraf i climatòleg de formació i treballa al Govern d’Andorra.
El web meteorològic i climatològic www.pirineuandorra.net el creà ara ja fa més de dues dècades amb la il·lusió i confiança que l’aventura seria molt profitosa per a la societat del Pirineu i Andorra.
Gran part del seu contingut està ara allotjat en aquest espai que la Fundació dedica al clima i al temps meteorològic. Puntualment anirem actualitzant aquest espai amb l’anhel de trobar una via addicional per continuar difonent les qüestions sobre meteorologia i climatologia.
Aquest espai sintonitza amb la filosofia i l’esperit fundacional d’aquesta institució, i esperem que el contingut que s’hi publica pugui aportar noves idees i contribuir d’una manera poderosa al desenvolupament de la ciència meteorològica, de la climatològica i de la geogràfica en general.
Volem que esdevingui una eina molt útil en les múltiples parcel·les de la societat, tant en el camp pedagògic com en el cultural i humà. Aquí el lector trobarà una reflexió sobre els temes relacionats amb la dinàmica meteorològica i climàtica de les àrees de muntanya, amb una atenció especial en el Pirineu i, sobretot, Andorra, però també una exposició de qüestions de caire més teòric o conceptual, necessàries perquè aquest lector pugui adquirir uns coneixements bàsics en les matèries esmentades.
Una de les singularitats climàtiques més destacades de la província de Cadis és, sens dubte, el contrast tan gran que hi ha en la distribució espacial de les quantitats de precipitació.
Un indicador bioclimàtic és un testimoni deixat per un tipus de vegetació determinat amb relació a les condicions climàtiques i/o ambientals del sector on s’inscriu aquesta vegetació. Les comunitats i les espècies vegetals constitueixen per tant estacions tipus que ens informen de les característiques del medi climàtic en un sentit ampli, i del medi microclimàtic molt en particular.
L’evapotranspiració potencial es defineix com la màxima pèrdua teòrica d’aigua en el medi per evaporació directa i transpiració de les plantes, això és, la pèrdua hídrica en el supòsit que puguem subministrar aigua suficient en tot moment a una porció de sòl i a una coberta vegetal que, gràcies a aquesta aportació, ha de beneficiar-se d’un desenvolupament òptim.
Fa pocs dies vaig tenir l’ocasió de passar, en un viatge de retorn a Andorra des de Torrevieja (Torrevella, a la demarcació d’Alacant), per la vall del Vinalopó, una zona que s’integra, des del punt de vista climàtic, dins l’anomenat sud-est àrid de la península Ibèrica. La inscripció de la vall del Vinalopó en aquest àmbit climàtic queda en bona part justificada pel fet que les mitjanes anuals de la precipitació hi poden baixar fins als 280 mm sense ultrapassar, en els sectors més ben exposats, els 400.
Sabíeu que el clima mediterrani s’anomena tècnicament clima subtropical de façana occidental d’un continent? Sabíeu que el clima temperat oceànic també rep el nom de clima marítim de les costes occidentals?
Podem definir el macroclima com el clima que té lloc a gran escala. És el clima de cadascuna de les grans faixes latitudinals associades a bandes de pressió i sistemes de vents dominants que circumden la Terra. Dins aquesta zonació climàtica a escala planetària, parlem, per exemple, del clima de la pluviïsilva equatorial, o faixa climàtica immediata a l’equador, o del clima desèrtic, situat al voltant dels 30 a 35º N i S de latitud, i connectat als grans cinturons subtropicals o tropicals d’alta pressió.
Un dels temes d’avantguarda en la investigació climatològica i oceanogràfica d’avui dia el constitueixen les anomenades teleconnexions (tècnicament designades amb el nom de patrons de variabilitat de baixa freqüència), o lligams entre els comportaments de diferent signe de diferents regions pel que fa a la temperatura de les aigües marines superficials, la circulació atmosfèrica i la trajectòria dels corrents oceànics.
La inestabilitat condicional pot definir-se com la condició d’una partícula d’aire –i per extensió d’un cos d’aire– que si bé en el seu inici no està saturada i mostra una tendència a retornar al nivell de partida, se separa d’aquest nivell un cop assolida una certa altura en la qual experimenta un descens de la seva temperatura segons el gradient adiabàtic de l’aire humit (0,5 ºC per cada 100 metres d’ascens), en haver superat el nivell de condensació (Martín-Vide, 1991).
El massís del Montseny constitueix, probablement, un exemple clar d’òptim pluviomètric combinat d’altitud i distància al mar (Martín-Vide, 1981). A tan sols una trentena de quilòmetres del litoral català, aquesta muntanya de la serralada Prelitoral catalana presenta els seus òptims de pluviositat dins la franja altitudinal compresa entre els 1.000 i 1.200 metres corresponents al vessant marítim –el vessant que mira a la Mediterrània.
El terme insolació té, en meteorologia i en climatologia, dues accepcions.
La radiació solar incident, d’ona curta, en la superfície terrestre és de dos tipus: radiació directa i radiació difusa. La radiació directa és la que prové directament del disc solar, quan es veu l’astre del dia.
Pàgina 3 de 6