1. La situació i la posició geogràfiques
1.1. El paper de la latitud amb relació a les temperatures i la durada del dia
La situació geogràfica fa referència, en primer lloc, a la latitud, el factor més important que condiciona el règim climàtic d’una determinada àrea. Amb la progressió cap a latituds més altes disminueixen la intensitat de la radiació solar i les temperatures i baixa el límit altitudinal a partir del qual ja no hi ha arbres (Raso, 1999).
Però la latitud també té una influència sobre el ritme climàtic diari i estacional. En aquest sentit, mentre que a les proximitats de l’equador el dia i la nit duren aproximadament unes dotze hores tot l’any, en direcció als pols augmenten els contrastos en la duració del dia i la nit, fins al punt que en els 90º de latitud hi ha claror diürna durant sis mesos seguits, per a després instal·lar-se una nit continuada durant l’altra meitat de l’any.
Situada en els 42,5º nord de latitud, Andorra es troba pràcticament a mig camí entre el tròpic de Càncer i el cercle polar àrtic, no gaire més lluny del pol nord que de l’equador. Aquest fet comporta que al nostre país la duració del dia i de la nit variï d’una manera ostensible al llarg de l’any. Aquesta variació és d’unes sis hores, les que van de les nou hores que dura el dia a la segona quinzena de desembre a les quinze hores de llum diürna de les últimes setmanes de juny. L’oscil·lació anual entre aquestes dues situacions extremes es fa d’una manera gradual i determina la successió de quatre estacions, característica de les latituds mitjanes.
1.2. El paper de la latitud i la posició geogràfica amb relació a la circulació general atmosfèrica
Però la latitud apareix vinculada també amb unes determinades pautes de la circulació general atmosfèrica.
En aquest sentit, Andorra, i el Pirineu en un sentit més ampli, s’inclouen, climàticament parlant, dins el domini dels vents predominants de l’oest de la zona temperada (westerlies) de l’hemisferi boreal, però ja en una faixa meridional, molt en contacte amb les altes pressions subtropicals, que, d’una manera intermitent i sobretot durant l’estiu, exerceixen la seva acció damunt l’àmbit pirinenc. A més a més, la posició de la serralada pirinenca a la porció sud-occidental del continent europeu, prop de l’Atlàntic, contribueix també a definir els patrons sinòptics que es donen damunt l’istme ibèric. Aquests patrons són determinats, bàsicament, pel desplaçament estacional en latitud i les successives fases ondulatòries del corrent de l’oest de les capes altes, amb el corrent en jet polar associat i les seves formes d’inestabilitat específica, i, enllaçant amb això, per l’alternança de masses d’aire de diferent signe, el front polar i els centres d’acció de l’Atlàntic en superfície, que es mouen cap al nord a l’estiu i cap al sud a l’hivern, amb els seus avanços esporàdics (López Gómez, 1986).
Juntament amb tot això, cal tenir en compte un factor addicional com és la presència de la mar Mediterrània a llevant de l’espai peninsular ibèric. Aquest mar es troba a l’origen d’una sèrie d’estats higromètrics i sinòptics molt particulars que amb certa freqüència, i sovint en el tram més oriental de les terres pirinenques, condicionen les característiques del temps al Pirineu.
