2. Els factors sinòptics
2.1. La dinàmica del corrent de l’oest de les capes altes
El corrent superior de l’oest de les latituds mitjanes té un paper molt important sobre la dinàmica del temps al Pirineu, ja que exerceix una acció rectora sobre la trajectòria i la intensitat de les pertorbacions de superfície. La dinàmica d’aquest corrent es caracteritza per una evolució que es repeteix cíclicament, en la qual el flux varia simultàniament d’intensitat en funció de l’amplitud de les ondulacions que descriu (Raso, 1999). Dins d’un cicle qualsevol, els models de circulació fluctuen entre dues situacions extremes pel que fa a la força del corrent o flux.
Quan el corrent superior de l’oest s’estén aproximadament en el sentit dels paral·lels i és molt ràpid (alt índex de circulació zonal), el Pirineu és afectat per fortes adveccions d’aire atlàntic que, després d’un recorregut llarg per l’oceà, suavitzen els valors tèrmics (Raso, 1991). Aquesta situació, però, només es dona en aquells casos en què el flux de l’oest passa per latituds properes o coincidents amb el Pirineu. Quan el corrent es contreu i ocupa latituds superiors, les valls pirinenques són abraçades per les altes pressions subtropicals, que produeixen un temps estable i temperatures força càlides segons l’època de l’any.
La circulació zonal no dura permanentment, i el corrent de l’oest acaba per ondular-se i perdre intensitat. A mesura que el corrent descriu ondulacions cada cop més marcades, té lloc una migració, cap al nord, d’àrees anticiclòniques càlides i, cap al sud, d’àrees ciclòniques fredes. Tard o d’hora acaba per assolir-se un règim que hom anomena de circulació meridiana o d’índex baix de circulació (línies del flux disposades aproximadament en sentit meridià). Quan això succeeix, el corrent de l’oest dibuixa meandres de gran amplitud, i és aleshores quan es donen sobre Andorra els tipus de temps més característics, amb la successió o alternança, més o menys ràpida, de les fases ciclònica i anticiclònica pròpies d’aquestes ondulacions, o bé l’establiment per a un període d’una o dues setmanes d’una situació de bloqueig (Raso, 1991).
Les situacions d’índex baix de circulació o de bloqueig de la circulació zonal clouen amb una recomposició sobtada del flux de ponent, el restabliment d’un índex de circulació alt i l’inici d’un nou cicle. D’aquesta manera, un cicle deixa pas a un altre, i encara que la durada dels cicles no és homogènia, per regla general no s’allarguen més de dues o tres setmanes i el seu nombre anual supera escassament la vintena (Raso, 1999).
El predomini relatiu dels dos règims o índexs de circulació suara esmentats, juntament amb la pulsació estacional que experimenten els sistemes de circulació temperada i subtropical, cap al sud a l’hivern i cap al nord a l’estiu, defineixen les característiques climàtiques de cadascun dels mesos i de les estacions (Raso, 1999).
La fase ciclònica de les ondulacions dels corrents de ponent de les latituds mitjanes de l’hemisferi boreal correspon a la part davantera o dreta de les valls definides per aquestes ondulacions, i comporta sobre Andorra temps inestables i sovint plujosos. En canvi, la curvatura de la part posterior o esquerra de les valls o tàlvegs és anticiclònica, i el seu pas ve anunciat generalment a les terres andorranes per una estabilització del temps i un asserenament del cel (Raso, 1999).
2.2 El front polar i el corrent en jet polar
La latitud i posició que ocupa el Pirineu correspon a un àmbit geogràfic, la porció sud-occidental d’Europa, visitat per dos tipus de masses d’aire molt diferents: les masses d’aire polars i les masses d’aire tropicals. Les primeres neixen a les latituds mitjanes-altes, i les tropicals a les latituds mitjanes-baixes, de manera que la frontera que les separa s’estableix, per terme mitjà, en els 55º de latitud aproximadament (Martín-Vide i Olcina, 2001). Una frontera que rep el nom de front polar, les ondulacions del qual donen lloc a les típiques borrasques ondulatòries o frontals de les latituds mitjanes i altes, amb els seus fronts càlid i fred característics (Martín-Vide i Olcina, 2001). El front polar experimenta una pulsació estacional, de manera que a l’estiu, i sobretot al juliol, desplaçat molt al nord, poques vegades arriba a afectar directament Andorra. La resta de l’any, els sistemes frontals, provinents majorment de l’Atlàntic, acostumen a escombrar amb freqüència el nostre territori.
Un element que intervé decisivament en la circulació general atmosfèrica són els corrents en jet. Hom ha definit un corrent en jet (jet-stream) com un flux violent en forma de tub que, a manera de cintes, circumda el globus terraqüi, situat en les proximitats de la tropopausa (al voltant dels 10.000 metres d’altitud per terme mitjà), en el nucli del qual el vent pot assolir els 400 km/h. La seva llargada és d’alguns milers de quilòmetres, la seva amplada d’alguns centenars de quilòmetres i el seu espessor d’alguns quilòmetres. Existeixen dos corrents en jet en cada hemisferi, tot i que l’únic que pràcticament té una incidència en la dinàmica del temps meteorològic al Pirineu és el més proper al pol, anomenat corrent en jet polar.
La velocitat màxima mitjana del corrent en jet polar per sobre de l’Atlàntic se situa al voltant dels 160 km/h al gener, precisament quan els gradients de pressió són més forts, i dels 80 km/h al juliol, en coincidència amb un debilitament del camp baromètric provocat per l’assentament cap al nord de les altes pressions subtropicals. El jet polar acompanya, per tant, el moviment aparent del sol, de manera que remunta de latitud a l’estiu i hi descendeix a l’hivern.
El jet polar guia el desplaçament de les depressions ciclòniques associades al front polar que circulen en superfície. Exerceix, per tant, una acció rectora sobre el front polar. Per terme mitjà, el jet polar bufa d’oest a est, encara que, de fet, pot prendre qualsevol direcció. Quan, fruit d’una ondulació del corrent de l’oest, adopta una direcció meridiana, transporta, en altitud, aire fred cap a latituds més baixes, a través de la branca de l’ondulació que va cap al sud (a l’hemisferi nord), i aire càlid cap a latituds més altes, vehiculat a través de la branca que va cap al nord. L’aire fred en altura esdevé moltes vegades un element inestabilitzador del temps al Pirineu i per tant a Andorra.
2.3 Les masses d’aire
Les masses d’aire que afecten el Pirineu són les següents: polar marítima, polar marítima de retorn, polar continental, tropical marítima, tropical continental, àrtica marítima, àrtica continental i una presumible massa d’aire mediterrània.
La massa polar marítima prové de l’Atlàntic septentrional. És una massa d’aire fresca o freda i amb una humitat relativa elevada. Comporta moltes vegades fluxos o adveccions del nord-oest amb l’arribada a la nostra àrea de sistemes frontals de caràcter fred.
La massa d’aire polar marítima de retorn és la mateixa massa polar marítima que ha efectuat un recorregut més o menys llarg per l’Atlàntic subtropical, cosa que li ha permès de reescalfar-se per la base i guanyar capacitat higromètrica. Sovint té una forta capacitat d’inestabilització de l’atmosfera al Pirineu andorrà, ja que pot arribar a fer incidir sobre el vessant meridional de la serralada pirinenca sistemes frontals actius de component sud, amb els efectes consegüents de retenció orogràfica i d’agreujament termodinàmic que això representa per als corrents pertorbats.
La massa polar continental neix a l’interior del continent europeu i, a vegades, euroasiàtic, en els mesos freds de l’any. Per tant es tracta d’una massa freda i seca.
La massa tropical marítima és la que amb més freqüència visita la península Ibèrica. S’origina a l’Atlàntic subtropical o tropical, la regió on s’ubica l’anticicló de les Açores, i a la part del Pirineu on es troba Andorra acostuma a anar associada a temps estable i generalment assolellat o amb pocs núvols, amb unes temperatures suaus a l’hivern i bastant càlides a l’estiu.
La massa tropical continental és una massa d’aire que es forma al nord d’Àfrica al desert del Sàhara. Per tant, és una massa d’aire molt càlida i seca, que transporta pols en suspensió i produeix un ambient calitjós.
La massa àrtica marítima que afecta el Pirineu es forma a la conca àrtica, concretament a l’àrea compresa entre Groenlàndia i l’arxipèlag de Spitsbergen, coberta de gel gran part de l’any (Capel Molina, 1981). Presenta, per tant, una temperatura baixa. La seva incidència sobre el nostre país queda pràcticament circumscrita als mesos freds.
La massa àrtica continental, originada a la part nord de Rússia a l’hivern, encara que ocasionalment també pot provenir del nord-oest de Sibèria, és molt freda i seca. Arriba a la península Ibèrica acompanyant les adveccions gèlides del nord-est.
Cal esmentar una possible massa d’aire mediterrània, resultat de l’estancament perllongat de l’aire sobre la conca del Mare Nostrum, on restaria confinada per la forma tancada d’aquest mar i pel fet de trobar-se rodejada de muntanyes (Martín-Vide i Olcina, 2001). Típica sobretot de l’estiu, tindria unes característiques de temperatura i d’humitat elevades, restringides, però, a les ribes del mar suara esmentat i, pel que fa a l’àmbit geogràfic pirinenc, als sectors centrals però sobretot orientals de la serralada, on podria esdevenir un factor d’inestabilització del temps, especialment amb la presència d’incursions d’aire fred en altura o un escalfament superficial intens acompanyant la humitat marítima (Raso, 1999).
2.4 Els centres d’acció
Hom pot definir un centre d’acció com un anticicló o una depressió que apareix amb bastant de freqüència sobre una regió determinada i que governa el comportament atmosfèric d’una àrea relativament extensa (Martín-Vide, 1991).
El centre d’acció que d’una manera més habitual condiciona la dinàmica atmosfèrica al Pirineu andorrà és l’anticicló de les Açores. Constitueix un dels grans anticiclons que formen el cinturó subtropical o tropical d’altes pressions de l’hemisferi nord. Ocupa una posició quasi permanent una mica al sud de l’arxipèlag de les Açores, de manera que, moltes vegades, representa un obstacle insalvable per a l’arribada de les pertorbacions atlàntiques, les quals es veuen obligades a desviar-se cap a latituds més altes. Aquest efecte de bloqueig s’accentua fins i tot quan el màxim baromètric de les Açores projecta una dorsal cap a la península Ibèrica, de manera que aquest territori resta encara més protegit de les depressions atlàntiques (Martín-Vide i Olcina, 2001). A l’hivern s’estableix a vegades un pont anticiclònic entre l’alta de les Açores i l’anticicló tèrmic de l’Europa central (Martín-Vide i Olcina, 2001).
La freqüència, elevada, de dies en què predomina damunt Andorra la situació sinòptica d’anticicló centrat (condicions anticiclòniques tant en superfície com en altura) o, en tot cas, una situació d’advecció de l’oest anticiclònica (altes pressions en superfície i circulació de l’oest en altura) reflecteix en gran manera aquesta importància del màxim baromètric de les Açores en la dinàmica atmosfèrica del nostre país. I ho palesa igualment el fet que més de la meitat dels dies de l’any hi siguin secs, és a dir, sense precipitació, almenys a la major part del territori.
Un altre centre d’acció important, també de tipus quasi fix, però de signe completament diferent a l’alta de les Açores, és la depressió d’Islàndia. El mínim baromètric d’Islàndia constitueix un centre d’acció de caràcter bàsicament dinàmic, que condueix fins a nosaltres els corrents d’inestabilitat atlàntics, amb efectes importants sobre el nostre clima tenint en compte que es tracta d’un sistema depressionari profund (Martín-Vide i Olcina, 2001).
Altres cèl·lules bàriques que defineixen tipus de temps significatius a Andorra són la depressió del golf de Gènova o Ligúria, la depressió del golf de Cadis, la baixa d’Algèria, la baixa tèrmica africana i l’anticicló de l’Europa central.
La depressió del golf de Gènova constitueix un desenvolupament ciclogenètic de la Mediterrània occidental a sotavent dels Alps, que té lloc principalment a l’època hivernal. Al Pirineu andorrà es tradueix en vents forts de component nord (del nord i del nord-est sobretot), acompanyats de temperatures baixes.
La depressió del golf de Cadis és d’origen dinàmic. Reflecteix precisament un embossament d’aire fred en els nivells alts de la troposfera sobre l’àrea compresa entre l’estret de Gibraltar, la costa africana, les illes Canàries i el sud de les Açores, fet que té lloc particularment a la meitat freda de l’any (Martín-Vide, 1991; Martín-Vide i Olcina, 2001). Els vents del sud-oest i en general de component sud que impulsa poden atènyer a vegades el Pirineu i deixar quantitats importants de precipitació damunt la façana meridional de la serralada, ben exposada.
La baixa d’Algèria és un altre desenvolupament ciclogenètic de la Mediterrània occidental, a sotavent de la serralada de l’Atles, que té lloc a la tardor, l’hivern i la primavera. Provoca una forta inestabilitat sobre la façana est i el sud-est de la península Ibèrica en combinar aire fred en altura amb una capa inferior d’aire càlid i humit mediterrani (Martín-Vide i Olcina, 2001). Pel que fa al Pirineu andorrà, els efectes d’aquesta baixa resten molt més atenuats.
La baixa africana té una influència en l’època càlida. Obeeix a un reescalfament molt intens del substrat desèrtic del Sàhara. Amb freqüència es perllonga cap a la península Ibèrica en forma d’una baixa tèrmica més petita que afecta les terres reescalfades de l’interior peninsular.
Per acabar, l’anticicló de l’Europa central és també de caràcter tèrmic, però hivernal. Resulta del refredament intens de les àrees centrals i orientals del continent europeu. Sovint estén el seu radi d’acció cap a la península Ibèrica i es deixa sentir també a Andorra, on reforça el descens de la temperatura i les glaçades en un país d’alta muntanya fred per si mateix.
